Et convido a fer “el ridícul”
Hi ha alguna cosa meravellosa en “fer el ridícul”. En permetre’s a experimentar allò que ens avergonyeix i que ens deixarà nus, indefensos i vulnerables davant dels altres.
Hi ha alguna cosa màgica en permetre’t sentir allò del que has estat fugint durant tota la teva vida i mostrar al món allò que tant t’espanta que sàpiguen i que vegin.
Perquè al final mai no ho fas per als altres, només ho fas per a tu mateix. És una mena d’homenatge que et fas per fer les paus amb tu. Un ritual en què demostres d’una vegada per totes que t’acceptes i et valores exactament tal com ets, sense esperar ja res més de ningú, ni necessitar rebre la valoració aliena. I no es tracta d’anar fent barbaritats ni bogeries sense sentit, em refereixo a fer el que realment desitges sense por de què pensaran i diran, sense por de fallar i caure, sense por de no estar a l’alçada i emportar-te el rebuig de qui et mira. Perquè realment, l’única persona que ens pot importar que ens rebutgi som nosaltres mateixos.
Les persones acabem moltes vegades vivint altres vides que no són la nostra vida per evitar fer aquest ridícul… I creiem que ens deixarà exposats i fràgils davant les mirades dels que semblen sempre disposats a jutjar-nos. En realitat, qui ens ha estat jutjant durant tot aquest temps hem estat nosaltres mateixos. Qui va decidir que érem ridículs, que ens havíem d’amagar i que no encaixàvem vam ser nosaltres. Ja ho sé, les seves burles i les seves paraules ens van ajudar molt a sentir-nos miserables i diminuts, a adonar-nos que hi havia alguna cosa que estava passant que ens feia sentir-nos a part de la resta del món. I això ens va fer creure que alguna cosa fallava en nosaltres, que teníem alguna cosa errònia en la nostra essència, que sobràvem i molestàvem. I a partir d’aquí, hem passat una eternitat fent-nos perdonar donant-ho tot sense aconseguir res o escapant de les mirades dels altres. Tot i que el que passava no era que no fóssim prou bons ni capaços… No era que no estiguéssim a l’alçada sinó que des del primer moment no crèiem estar-ho.
Creiem que si ens quedem despullats davant d’altres exhibint la nostra veritat, si mostrem els nostres sentiments i desitjos, si som vulnerables i fràgils davant les seves mirades, això ens farà davant seu rebutjables i indesitjables… Que ens veuran petits i ens sentirem miserables. I en realitat és tot al contrari. Quan algú es valora prou a si mateix i s’estima com per dir “aquí estic jo i això és el que sóc” es converteix en un ésser completament poderós. Ja no depèn de mirades alienes. Ja no necessita el vistiplau de ningú. Ja no espera, ni demana engrunes de res. Ja no se sotmet. Ja no ha de carregar amb aquesta armadura que tant pesa i que per dins li està recordant que l’ha de portar perquè els altres quan el contemplin se sentiran fastiguejats i el rebutjaran. Quan t’arrisques a fer allò que alguns anomenen el ridícul per ser honest amb tu, per ser lleial als teus somnis i necessitats, la recompensa és màxima. Penses que quedaràs estès a terra i, en realitat, estaràs just a un segon d’aixecar-te amb un poder fins ara desconegut per tu.
El poder que té algú que aposta per ell mateix. Que s’ha triat sense esperar que l’elegeixin. Què n’ha dit prou. Que ha deixat d’esperar que el món li digui que sí i s’ha dit que sí. Que ha decidit que no té res de què avergonyir-se perquè és meravellós. Que ha descobert en ell o en ella una valentia que desconeixia i que estava just a l’altra banda de la por. No hi ha res com deixar anar la càrrega i decidir que no necessites portar el llast per demostrar res ni amagar-te…
Just en aquell moment descobreixes que t’has passat la vida fugint de viure i sentir l’experiència que tu creies que et destrossaria i què, tanmateix, era la gran oportunitat que esperaves per fer un gran canvi.
Allò que t’espanta ha vingut a alliberar-te si ets capaç d’afrontar-ho.
Hi ha alguna cosa meravellosa a permetre’s fer allò que et fa por i és descobrir com n’era ridícul d’avergonyir-te de tu.
Et convido a fer allò que algú anomena “el ridícul”.
