“És català tothom que viu i treballa a Catalunya”…, segur?

Aquesta dita que va fer fortuna fa anys, quan el president Pujol la va expressar en públic, sembla que s’ha convertit en un “mantra” per tots aquells que volen fer tancar la boca als qui els diuen que no “són” catalans. Dit d’una altra manera, que pel sol fet de viure i treballar a Catalunya és suficient per defensar la seva catalanitat. Tant se val si la seva llengua és el castellà i no volen parlar català. Tant se val si van contra l’escola catalana pel fet de ser el català la llengua vehicular d’aprenentatge. Tant se val que vagin en contra del dret d’autodeterminació de la nació catalana. Tant se val que se sentin, primer, espanyols i, després, catalans…, però només per atacar als que se senten només catalans!! I, finalment, tant se val que estiguin d’acord que s’apliquin les lleis més rigoroses possibles (presó sobretot i “a por ellos” per part de la policia nacional i la guàrdia civil), contra els que intenten que a Catalunya la justícia respecti els drets fonamentals dels catalans que només se senten catalans.

Després de tot el que ha passat a Catalunya des del 2006 (amb l’aprovació del  nou Estatut d’Autonomia, posteriorment referendat pel poble català…, però mutilat sense escrúpols pel poder judicial espanyol, especialment per part del Tribunal Inquisitorial…, ui, perdó, Constitucional) ja no es pot acceptar aquella dita. El “mantra” ha deixat de tenir sentit.

Ja va sent hora que no acceptem mai més una idea com aquella.

És català, com a mínim, el que només se sent català, parla en català, defensa la identitat cultural catalana, defensa l’escola catalana i vol la independència de Catalunya.

Els que no pensin o sentin això, no són catalans. Hem d’acceptar i manifestar, que viure i treballar a Catalunya ja no és sinònim de “ser” català.

A Catalunya hi ha persones que “són” i se senten espanyoles i prou. Hi ha persones que viuen a Catalunya per raons laborals i prou (i els importa ben poc el tema de ser o no ser català). Hi ha persones que porten tota la vida residint a Catalunya, però es neguen a parlar català. Hi ha persones que viuen a Catalunya i van contra la llengua catalana. Hi ha persones que viuen a Catalunya i van contra el sistema d’immersió lingüística escolar. Hi ha persones a Catalunya que volen acabar amb la Generalitat i l’Estatut d’Autonomia. Hi ha persones que viuen a Catalunya que estarien encantats que es deixés de parlar en català. Hi ha persones que viuen a Catalunya que estan disposades a practicar el genocidi cultural i a fomentar la cultura castellana com a pròpia de Catalunya.

No, totes aquestes persones, pel sol fet de viure a Catalunya -i moltes de treballar-hi-, no són catalanes. Són una altra cosa, però no catalanes.

Cal acabar d’una vegada amb un “mantra” que s’ha girat contra nosaltres els catalans. Cal acabar d’una vegada amb una idea -benintencionada potser en el seu moment-, que s’utilitza per justificar una “catalanitat” buida dels signes d’identitat catalana.

Cal acabar amb el bonisme social i polític -a vegades per quatre vots mal comptats-, que accepta que sota el paradigma de “viure i treballar” a Catalunya ja s’és català.

Personalment, ja no compro aquest “mantra”. I no el compro perquè ens hi va la nostra identitat com a poble, els nostres drets més fonamentals a la possibilitat d’esdevenir un nou estat i, sobretot, no el compro perquè ataca la meva llibertat de ser, de viure en català  i sentir-me només català.