Aina Da Silva, sobre el seu pas per “Eufòria”: “Cada divendres, Calella jugava la Champions”

Com definiries la teva experiència a “Eufòria”?

Completa. He viscut una experiència única que portava molt de temps somniant i l’he exprimit en tots els sentits.

Per què vas decidir presentar-te a un concurs musical on hi ha molta competència?

Jo sóc una buscavides i necessito buscar les oportunitats que en la música, que és un camí tan complicat, pots anar trobant. Em vaig presentar a “Eufòria” com a un càsting més dels que m’he presentat a la meva vida i vaig pensar: ‘si tinc sort, m’agafen’ i resulta que si, que vaig tenir sort.

Com era la relació amb la resta de concursants? Hi havia molta competitivitat? Per televisió es veia una bona sintonia.

És una segona família que m’emporto. Setze persones que hem viscut una situació única. Ja des del principi ens van dir que només nosaltres setze entendríem el que és des de dins. Ens hem recolzat molt, hi ha hagut molt de companyerisme i ens hem entès molt. Quan un estava trist, l’altre li donava el seu espai o li donava suport. Una germanor que crec que m’emporto amistats de per vida.

La bona relació amb els companys s’ha convertit en una gran amistat, on es conviden als seus municipis a passar temps junts.

Durant aquest temps heu estat junts o tornaves a casa?

A diferència d’altres realities, a “Eufòria” vius a casa teva. Sí que és veritat que a primera hora marxava cap allà i tornava a última hora del dia; he passat els últims dos mesos més temps amb els meus companys que amb la meva família, sens dubte. Això són moltes hores en les que assages, graves, repasses…

A cada programa es veien només uns minuts de la teva preparació de les actuacions, però hi deu haver molta feina al darrere…

Molta. Crec que la gent no té en compte preparem allò en una setmana i és una bestialitat. Preparar un show de dos minuts que l’ha de veure tot Catalunya… vols que surti perfecte i porta un nivell d’exigència, de pressió, de repassos i d’assajos molt fort. Estic esgotada, físicament he perdut molt de pes, el nivell de les coreografies és molt bèstia. El meu pare m’ho deia. I jo no podia parar, perquè havia d’estudiar segones veus. Ara torno a assajar, perquè continuo fent segones veus.

Què et sembla l’elecció de les cançons que t’han donat?

Jo estic contenta, perquè he pogut ensenyar la meva essència. He tingut l’oportunitat de ballar, de cantar… Quan m’han tret de la meva zona de confort m’ha agradat també, perquè he pogut ensenyar altres coses. Sinó, potser se’m posaria aquesta etiqueta que l’Aina només canta i balla. També vaig cantar “Amor sagaç”, “Et deixo la mà”, “Today is the day”… Inclús m’hagués agradat tenir més reptes, coses més boges que ningú esperava.

A nivell de Calella, a les xarxes socials si que s’ha criticat l’elecció de les cançons. De fet, hi ha molts comentaris que critiquen que amb moltes cançons els concursants no us podíeu lluir.

Crec que en el moment en què interpretes cançons d’altres artistes, o fas teva la cançó o és molt difícil; encara més quan són aquests “macrohits”. Perquè és un “hit” cantar una JLo, que tothom té la seva versió. O fas una versió que a la gent li agradi molt, com jo diria, Da Silva “style”, o a la gent li sembla molt llunyana de la versió original. És un “talent”, hi haurà cançons que t’aniran com anell al dit i d’altres que no hauràs escoltat, però l’haig d’agafar i m’ha d’anar a la vida en això aquesta setmana i haig de donar el millor. Per exemple, quan em va tocar “Lxs nenxs”, que vaig sortir favorita, mai del món ho hagués pensat.

La coneixies?

No, i crec que de tota l’edició, per part meva és sens dubte la que ha tingut més repercussió. A mi em para la gent al carrer i em comencen a cantar: “Aquí Da Silva”. Vaig començar a cantar en portuguès… li vaig donar el meu estil i crec que el repte és això, agafar una cançó fora de la teva zona de confort, o que no t’agrada inclús, i fer-la teva al màxim.

I a nivell de vestuari? A l’última gala, la roba que van escollir et va perjudicar clarament, ja que un top sense mànigues amb una coreografia molt moguda i amb salts t’obligava a estar pendent que no caigués…

La feina que hi ha d’estilisme és molt “heavy”, hi ha un equip molt gran i que de veritat s’esforcen molt en fer-te lluir i que estiguis còmode. Crec que he arriscat molt amb els looks, jo sempre que em sentia còmode tirava endavant. Sí que és veritat que aquell últim top a l’assaig no em queia tant, però és que jo l’assaig vaig al 100%, però quan és en directe vaig al 200% i ballo molt fort. La gent va veure la situació del top, però cada cop que he ballat, he petat alguna cosa. La primera vegada van ser els auriculars, la segona vegada va ser la petaca, la tercera, en un assaig general, vaig trencar la faldilla… Quan anava a ballar, ja avisava als tècnics i em preguntaven: “fort o suau?” i anava plena de cinta adhesiva darrere meu perquè no se’m desenganxessin els cables amb els cops de cap. També tinc els genolls pelats. A nivell de roba, “the show must go on”.

Com ha estat això de veure els comentaris a les xarxes socials i que t’ha portat també a dir públicament que ho has passat molt malament?

La veritat és que si que m’han afectat, però no els comentaris de tipus no és la meva preferida o no m’agrada com canta. Jo no li puc agradar a tothom, això ho sé des del principi de la meva carrera. A mi m’han molestat i m’han ofès comentaris que han anat cap a la meva persona, cap al meu color de pell, cap al meu cabell, cap a la meva manera de ser, comentaris ofensius que són molt fora de la línia i que en el moment en el que jo ho expresso en directe a la gala potser es va malinterpretar, però el “hate” és real i fins que no és en primera persona, no afecta. M’he tret Twitter i ja no obro molts missatges directes, perquè estic en un moment en el que no sóc capaç de llegir-ho sense que m’afecti.

També es dirigien directament a tu amb missatges directes ofensius?

Sí. Però jo crec que m’he mostrat tan forta que atacar a algú així resulta més fàcil. Com a mesura, m’he posat no mirar Twitter, ja no busco el meu nom a internet i rodejar-me de la meva família i de professionals, que les crítiques constructives les accepto totes.

De fet, vas tenir una relació d’amor-odi amb un membre del jurat que al final va ser el que més suport et va donar.

L’admiro molt a l’Albert Sala, és un gran professional. Sí que vam tenir relacionar d’amor-odi, jo el trobava pel passadís de Tv3 i el saludava i ell cap a un costat i jo cap a un altre, però al final li tinc molt d’apreci i m’emporto molt les últimes paraules que em va dir.

Els veïns del carrer on viu han fet un grup de WhatsApp per comentar les gales cada divendres i animar-la. De les seves veïnes més pròximes afirma que van ser de les primeres en saber que s’havia presentat al programa perquè la van veure anar cap als primers càstings.

Com has rebut l’anunci d’actuar al Palau Sant Jordi amb els concursants d’Eufòria? Quines cançons t’agradaria interpretar a l’escenari?

Ho penso i m’emociono. Cada dia hi ha un moment en què hi penso i m’emociono, és un somni fet realitat. Jo havia actuat al Palau Sant Jordi fa un parell d’anys, obrint el concert d’un artista, del Justin Quílez. Vaig fer de telonera i ja va ser un somni, però en aquell moment no està ple, està a mitges. Però dos Palau Sant Jordi és un somni fet realitat, és el somni de qualsevol artista.

Podràs triar tu, us diran què cantareu o com anirà?

Crec que cadascú cantarà dos o tres temes depenent del recorregut que has tingut en el programa. No podem triar, però estic tan contenta amb el que he cantat al programa, que toqui el que toqui em sembla bé.

Què t’agradaria?

M’agradaria alguna cosa que pogués ballar. Voldria almenys una cançó de les que surto de l’escenari i no tinc energia ni per parlar.

Des del primer moment, has fet d’ambaixadora de Calella, sempre que tens l’oportunitat remarques els teus orígens…

És un orgull per mi ser calellenca, és un orgull representar la ciutat que m’ha vist créixer. Per mi, Calella no és la ciutat, són les persones, i m’han donat el suport des del primer dia. Em fa molta il·lusió pensar que sóc la primera però que poden venir moltes més persones darrere meu que em veuen que he sortit d’un lloc petit i pensen ‘si ella pot, jo també’.

És a dir, recomanaries aquesta experiència a qualsevol que tingui dubtes?

Sens dubte. Si l’Aina pot, tu pots també. I agrair a la gent de Calella pel suport, que és incondicional: cada cop que em paren pel carrer, tots els missatges que m’han escrit… Jo crec que els divendres, Calella jugava la Champions. M’ha parat la gent dient-me: “tu ets la nostra, ens estàs representant a nosaltres”. I jo ho feia el millor que podia. I que vingués Tv3 a la nostra plaça de l’Ajuntament i a casa meva… un somni. Poder ensenyar els meus orígens, que la gent em veu així moderna i es pensa que sóc de Barcelona. Que no, que abans de Da Silva em dic Coll, que sóc Aina Coll Da Silva.

La seva popularitat fa que l’aturin molts cops pel carrer, sobretot nenes que s’emmirallen en Da Silva

Sempre has portat a tot arreu a la teva família, des del balcó de l’Ajuntament fent el pregó al plató d’”Eufòria”. Deuen estar molt orgullosos. La teva tia ja és coneguda.

És la tia Maria de Catalunya. I sempre allà on vagi vindran amb mi. La meva família és el meu suport quan jo he dubtat, quan no he tingut energia. Hi ha una part de l’artista que la gent no veu, que és el patiment, és la dificultat. Abans de rebre aquest “sí”, m’he emportat mil “no”. Inclús en aquesta etapa d’”Eufòria”, que ha sigut molt dur i molt intens, m’han donat el seu suport. El meu somni és aconseguir els meus somnis i tenir la meva família present.

Com ha canviat la teva vida?

Ostres. Jo ja venia fent música, però ara surto al carrer i la gent em reconeix. A Calella, a Barcelona, on vagi. De sobte, comences a notar que tens un impacte cada cop més gran i que hi ha moltes opinions. Cada divendres surts en prime time i l’únic que pots pensar és en ser tu mateixa. Crec que estic en el moment perfecte per tornar a arrencar la meva carrera artística i fer el que més vull i el que em doni la gana musicalment.

Què vols fer a partir d’ara? Tens algun projecte en ment?

Sens dubte, el meu principal objectiu és enfocar-me en la meva música, en la meva carrera musical i discogràfica i anar seguint el camí, que s’ha d’anar construint

Escrivint tu mateixa les teves cançons?

Si. Estic començant a treballar en el meu primer EP i tinc ganes de fer un registre totalment diferent. Jo venia d’una música urbana, tirant a reggaeton i ritmes llatins, i tinc ganes de fer un projecte en el que pugui ensenyar qui sóc jo musicalment. Tot i que havia tret cançons, encara no havia tingut l’oportunitat de mostrar-me al 100% i crec que el programa ha sigut un punt d’inflexió en la meva vida i en la meva carrera, en el qual he pogut ensenyar diferents coses, i ara toca seguir. Però enlloc de cantar temes de la Jennifer López i la Nicki Minaj, les meves.

El programa t’ha inspirat per tirar cap a estils que potser fins ara no t’haguessis atrevit?

Només et dic que el dia després de sortir d’”Eufòria” em vaig aixecar i ja tenia la lletra d’una cançó. No podia parar d’escriure. Les idees comencen a sortir, al final, estàs en un lloc on tot és molt creatiu i m’ha inspirat molt. També crec que m’ha tret la por; jo tenia una mica de recel de quin tipus de música havia de fer, de què havia de parlar, i ara em sento més lliure que mai per fer el que em doni la gana.

Et tornarem a veure actuant a Calella?

Segur, tinc ganes de tornar a cantar a casa meva.

No has deixat mai fer activitats a Calella: tallers de hip hop a l’Espai Jove, a l’escola de dansa La Fàbrica…

Crec que forma part de de la meva essència. La cosa que m’ha fet més il·lusió del món és sortir a TV3 amb una samarreta que posa “I love Calella”. I la penso dur al Palau Sant Jordi, t’ho dic ja ara. Perquè jo porto Calella al meu cor.