Panegíric d’un professor de filosofia

Amb una puntualitat alemanya, fa entrada a l’aula on els seus alumnes de “filosofia contemporània: Ludwig Wittgestein” ja l’estan esperant. Saben molt bé que no li agrada que ningú arribi tard. Quan ell entra i comença la seva exposició, no vol que el tallin o l’interrompin si no és per fer-li preguntes sobre allò que, sàviament, exposa. I la lliçó, magistral, passional, entregada…, es posa en marxa. Parla amb èmfasi i entonació. Llegeix fragments de l’obra de l’autor motiu d’estudi. A voltes en alemany i, en molt poques ocasions, en fa la traducció. Pensa que cal saber idiomes i que llegir els pensadors en la seva llengua vernacla és el més just. Tots estem en silenci. Escoltem i prenem notes de les idees i conceptes exposats. Ningú gosa tallar-lo. És el mestre, el professor, l’expert. La seva paraula és d’autoritat, les seves idees ens transgredeixen i posen les nostres consciències al servei del coneixement. Estem bocabadats i expectants. El professor catedràtic viu la filosofia de forma apassionada, però també la viu amb profund i sentit respecte. El temps passa, com es diu, “volant”. S’acaba la classe, la lliçó del dia. Ens pregunta si tenim algun comentari a fer…, i ningú gosa fer preguntes, de tant bé que ens ho ha explicat, no cal fer-ne. Surt de l’aula i ens quedem amb la sensació que si hagués estat una bona estona més desenvolupant el pensament de Wittgestein, a ningú li hauria importat. És el mestre, el savi que sap el que diu i viu el que diu. És el nostre professor-mestre admirat.

Un filòsof contemporani que “estima el saber” (filos – sofos). I és de Calella, ben proper, amable i educat…, i un punt sorneguer amb comentaris sobre el coneixement i el saber.

Es diu Josep Maria Terricabras, catedràtic i professor de filosofia. En memòria.