Un altre atemptat contra el patrimoni?
#lectoropinaCalellaCOM: Joan Flores Constans
El proppassat dia 7, vaig assistir a l’acte que la Coordinadora Salvem el Torrent del Raig va convocar a Can Saleta per fer pública l’oposició d’unes quantes entitats i associacions de Calella al planejat nou enllaç a la C-32 per la zona anomenada Torrent del Raig, a la part sud del terme municipal, i la lectura d’un manifest redactat conjuntament en el que s’expliquen les raons per les quals aquests col·lectius estan en contra d’aquesta intervenció. Déu n’hi do la gent que hi havia, potser tres quartes parts de l’aforament de la sala d’actes: membres de les associacions signants, regidors de la majoria de partits polítics presents al Ple municipal, alguns ex-alcaldes, també de diferents opcions polítiques, i persones amb ganes d’informar-se al respecte.
La taula de ponents, que comptava amb representats de totes les entitats signants, va exposar la seva postura al respecte i jo diria que la gran majoria dels assistents van estar força receptius: s’endevinava una majoria favorable a les tesis de la coordinadora i jo, que estic plenament d’acord amb el seu plantejament i amb les seves conclusions, vaig sentir-me força reconciliat amb el moviment associatiu del meu poble, molt poc actiu quan es tracta de defensar afers col·lectius. A mesura que avançava l’acte vaig passar d’un cert pessimisme a un optimisme condicional, i fins i tot vaig pensar que potser aquesta vegada sí, aquesta vegada s’aconseguiria cridar l’atenció de les administracions perquè posessin una mica de raó a l’hora de portar a terme actuacions contràries a la preservació del patrimoni del poble.
Aquest optimisme provisional va desaparèixer quan, a petició d’una de les assistentes, va prendre la paraula l’alcalde per explicar la posició de l’ajuntament —que no és, per més que insisteixi, la posició de l’ajuntament, sinó, si de cas, la del grup majoritari al Ple, potser ni tan sols la de l’equip de govern, perquè algun dels components de l’assemblea local del PSC ha manifestat pública i notòriament la seva oposició al projecte—. Em vaig espantar, primer, perquè l’alcalde, enmig de l’habitual balbuceig de nicieses —va manifestar, per exemple, que “Calella ha de créixer perquè els nostres fills tinguin un lloc per viure”—, va dir que “l’ajuntament no hi estava a favor ni en contra”, i no va explicar el per què d’aquesta indefinició; aquest pretesa i falsa equidistància només pot significar o incompetència, o indiferència, o interessos espuris, i qualsevol d’aquestes tres opcions és prou galdosa. Com a ciutadà, jo no tolero que els meus governants més propers no es defineixin —esperant, suposo, l’habitual subhasta de demagògies i populismes varis— en qüestions que afecten al patrimoni —etimològicament, béns i drets, materials o immaterials, que provenen dels pares, dels avantpassats— comú dels calellencs.
Però també perquè, en una altra intervenció espontània, l’alcalde va manifestar que, digués el què digués l’ajuntament, la Generalitat, promotora del Pla Director d’Urbanisme, faria “el que voldria”. Això és, directament, mentida. En relació a aquest mateix afer, Santa Susanna, per exemple, no té enllaç a l’autopista perquè en Joan Campolier, l’alcalde, s’hi va negar; i si, almenys de moment, no està previst el desdoblament de l’accés a la C-32 per la vall de la riera de Pineda, és perquè en Xavier Amor, l’alcalde, fent cas, per cert, a part de l’associacionisme conservacionista local, ha posat fre, almenys provisionalment, al projecte. Si l’ajuntament i una majoria de la societat civil hi està en contra, la Generalitat no farà res, aquest és el fet incontrovertible, s’inventi l’alcalde les excuses que s’inventi.
Fa un parell d’anys, els pròcers principals de la república catalana, uns al govern de la Generalitat, els altres al govern local, els que ens havien de dur a un paradís de llet i mel, es van conxorxar per enterrar sota tones de formigó un testimoni històric, antic i opulent, que posava a l’abast de la població la representació dels nostres orígens civilitzatoris. Ara, pel que sembla, els mateixos actors, en els mateixos càrrecs, volen soterrar, per interessos econòmics i de poder, també el testimoni, aquest encara més antic, de la nostra presència al territori, quan una colla de caçadors nòmades van descobrir l’agricultura i la ramaderia, es van establir en un territori fèrtil, productiu, i van estrenar una mena de vida que, a hores d’ara, és testimoni més viu del que som. Ara li diem ecologia, però des de la invenció del llenguatge se n’ha dit vida.
