El cinema i el turisme II
Quan vaig acabar l’anterior escrit vaig anunciar que hi hauria una segona part, perquè les realitats del turisme al principi val la pena comentar. Ho dic pels detractors que han utilitzat i utilitzen múltiples argumentacions per anar contra el que per Calella va ser la salvació de la crisi tèxtil i el desenvolupament econòmic de la ciutat. És clar que molts no hi eren.
El cinema té variades formes de fer propaganda o publicitat de coses determinades: aquelles ampolles de beguda deixades amb la visió clara de l’etiqueta de la marca, un cartell anunciant qualsevol cosa que es veu perfectament o directament sumant-se a campanyes orquestrades com l’antitabac. Ningú s’ha fixat que anys enrere era molt corrent que els artistes fumessin (a Casablanca, Bogart pràcticament no deixa la cigarreta). Ara beuen copes de vi.
Utilitzar el cinema per fer propaganda va anar molt bé per la Costa del Sol. Les pel·lícules dels germans Ozores, utilitzant tot el ramell d’artistes espanyols del moment: López Vàzquez, Landa, Rafaela Aparicio, Gracita Morales, Martínez Soria i, fins i tot ,Julio Iglesias a mitges amb Benidorm. Poble aquest, ara emporium turístic on hi varen invertir calellencs i no els va anar malament. S’havia creat la moda.
Altres països també han aprofitat el seu cinema per publicitar els seus llocs atractius, a qualsevol pel·lícula rodada a Londres no hi falta la vista del Parlament amb la seva torre del rellotge, o el pont de la Torre. França, encara que poc cine francès arribava aquells anys, no desaprofita l’ocasió per mostrar la seva ciutat mite, amb la Torre Eiffel i l’arc del Triomf. Itàlia igualment mostra la ciutat eterna, el Colisseu, la plaça San Pere i l’esdevinguda mítica Fontana di Trevi per l’escena de la Dolce Vita, amb Mastroianni i Ekberg dins la Font. Una pel·lícula de publicitat romana fou la deliciosa “Vacaciones en Roma”, que recorre tots els seus espais turístics.
A Barcelona, durant els anys seixanta, influenciats pel cinema “free” anglès i la “nouvell vague” francesa, es va crear un moviment cinematogràfic “rebel” que criticava el cinema “mesetari” i políticament correcte, tot i que aquest tenia figures tan destacades com Bardem, Berlanga i Saura. Aquest moviment, creat dins l’ambient existent al carrer Tuset (rebatejat com Tuset Street), es va denominar Escola de Barcelona. Deien que era un revulsiu contra el cine folklòric, pero la realitat no va ser res més que una col·lecció de pel·lícules amb ínfules intel·lectualoïdes que no van incidir gens en el fenomen turístic del moment, exceptuant un film de Jaime Camino rodat a Cadaqués, “Los felices sesenta”, fallit i que, amb el pas dels anys, ha quedat com una mostra de cançons d’en Raimon i una intervenció de Joan Capri. Les realitzacions dels cineastes aquests varen tenir algun documental i, fins i tot, alguna pel·lícula prou interessant, però d’altres foren senzillament bodris. Ells mateixos i la premsa afí els catalogaven de la Gauche divine, i el dibuixant humorista Perich en va dir la Gauche di whisky.
Fets i novel·les també han contribuït a fer propaganda de llocs. Així, la capella d’Edimburg on es fa el desenllaç del “Código da Vinci” va tenir un augment de visites més que considerable, en benefici de la ciutat. Itàlia ens portava avançada en la recepció de turisme. És clar que els dòlars americans portats i deixats pels antics soldats que havien recorregut Itàlia de sud a nord, relacionant-se amb els nadius i que al cap d’uns anys volien tornar a recordar, en pau, aquells fets, varen influir moltíssim. El cine ho va plasmar molt bé amb “Qué pasó entre mi padre y tu madre”. També un film iniciador del neorealisme italià, rodat al final de la guerra, “Roma ciudad abierta” va representar la recordança i la supervivència d’una ciutat que va aconseguir que no tingués lluita al interior. El neorealisme del cine Italià feia poc pel turisme, era de compromís social adobat amb algun bon humor.
Ara la paella final. Amb cinema o sense, el turisme a finals dels anys cinquanta era ja una realitat a Calella. Ens deien que no estàvem preparats per aquesta “invasió”! Quan la majoria de la població va fer esforços humans i materials per atendre i treure rendiment al turisme. La renda per càpita d’Espanya va augmentar un 10% del 1959 al 1961 i després es va situar al 7% a l’any durant tres lustres. Tot gràcies al turisme i les remeses de diners del emigrants, principalment des d’Alemanya. Calella tenia tal moviment que l’estació del tren fou guardonada diversos anys per ser la que més bitllets venia a l’estiu. Els turistes anaven a Barcelona.
El fet de viure aprop d’un hotel facilitava escoltar converses al carrer, sense intervenir perquè érem petits, de les vicissituds dels autocars alemanys que havien de travessar França de nit, sense parar. No eren apreciats, la guerra encara estava a la memòria i deien que fins i tot els havien tirat el contingut d’orinals per sobra el vehicle. Si s’espatllava el bus, calia aparcar a un lloc que hi poguessin arribar els mecànics des d’Alemanya per arreglar-lo. Ni intentar buscar un taller. Així anava la vinguda dels nostres típics i enyorats turistes alemanys. Acabo amb una impressió personal. L’atenció que teníem als turistes va perdre qualitat quan la generació posterior els va batejar de “guiris”.
