Ser solidaris, per què ens costa?
Quan esbrinem la naturalitat dels comportaments personals, ens costa entendre el perquè de moltes reaccions humanes, no deixen de ser reptes. Hi ha actituds que tenim dificultat per expressar-les en el si del nostre enteniment perquè no són normalitzades pel nostre ésser per tenir unes reaccions diferents de les que nosaltres de vegades volem adoptar.
Amb la naixença, encetem un camí en un món desconegut on el nostre subconscient l’única ordre que rep és de conservació per damunt de tot, perquè és de supervivència. La podríem definir políticament com conservadora i es dona com un fet natural de salvaguarda de la nostra integritat per viure. És el destí natural sense triar-lo. Cronològicament, el final de la nostra vida, segurament que per la seva incertesa, també pel fet d’allò desconegut, passa la mateixa pulsió de salvaguarda i retorna al començament.
El fet que voldria plantejar és que la solidaritat no és una norma natural del nostre ésser i per aquest motiu és difícil la seva pràctica entre nosaltres. Però aquí intervé una contrapartida: el raonament del pensament que hem anat desenvolupant. És l’estat conscient que lluita per desdir el seu subconscient, per la norma natural establerta des de la nostra concepció que ens marca uns condicionants innats de conservació i defensa del que ens envolta.
Caldria saber per quina raó els condicionants que donen uns camins diferents dels preestablerts de salvaguarda personal i que amb els coneixements que anem adquirint del nostre entorn ens impulsa a aquesta “rebel·lia” per ajudar als altres i afegiria, per estimar-los. Vet aquí la magnitud de ser conscients de la nostra particular revolució amb un bri que hem triat per diferenciar-nos del nostre originari, perquè no deixa de ser una alternativa contra l’egoisme normatiu que tenim dins nostre i aquests n’és un dels motius del perquè ens costa fer aquesta opció.
Si ens posem amb les opcions que se’n poden derivar, no podem dir que les bones són unes o altres, perquè ho serien per cadascun les triades siguin solidàries o no. Però com aquest fet no deixa de ser opcional, caldria ser plural amb els pensaments en general, ja que els mals que sempre que ens han enfrontat amb els col·lectius i arruïnat la convivència són els que no admeten alternatives diferents.
Per això, si els sistemes d’organització de governança que prenem són plurals com a norma de moltes societats, ens cal una alternança ideològica per fer unes regles de joc perdurables i d’entesa en el temps, perquè la uniformitat de pensament no existeix. Per això calen pedagogies de comportaments i d’assimilació que facin entendre les diferents opcions, perquè aquesta és i ha estat una de les lluites de sempre per fer unes majories que siguin capaces de sumar-s’hi. Sota aquesta perspectiva és el condicionant que s’ha de vèncer pel camí cap a la solidaritat produït per l’enfrontament del nostre fet individualista que portem a dins. Aquesta trava, que no deixa de ser una força innata, ens complica el nostre posicionament envers el nostre objectiu.
Així doncs, no es discuteix cap de les decisions que hom pot prendre al llarg de la seva vida, però sí voldria fer esment que hi ha uns camins més fàcils que d’altres i, ben mirat, potser més adequats per les maneres de fer de cadascun, perquè el que triem serà per sentir-nos bé i estar en el lloc més adequat per nosaltres. Per això, l’opció que desitgem i potser més ens encaixi sabent-ho o no, per cadascun és la correcta.
Crec que assolir la solidaritat té un valor afegit de compromís amb una vessant de privilegi molt profunda, pel que la vol o la pot trobar, té el premi, que és el de no haver d’emmascarar la consciència per sentir-se millor.
