Els anys cinquanta (XXXV): Festes i commemoracions XIX

A les acaballes de juliol, teníem la festa de Sant Jaume. Molt celebrada pel Patronat de l’Hospital del seu nom. També una tradició molt calellenca que en part perdura, la dels fanalets, o tal com se’n deia, “bombes”. Al pati de l’hospital, al costat de la capella, es guarnia un altar amb  la imatge del sant, adornat amb plantes, fulles de palmera i amb els obsequis que la pagesia local aportava, fruita de la collita pròpia. Destacarem que cridaven l’atenció els primers raïms, atès que faltava temps per la verema. Es deia que els nens anàvem a beneir la bomba. Es tractava de visitar l’altar i recollir una contrasenya per anar al pati d’AC (La Cultural i camp de bàsquet) a rebre caramels. Aquí es feia el concurs de fanalets artístics amb premis, organitzat pels joves d’AC i el SIAC (una especialitat artística de la mateixa AC). Consta que l’any 1951 hi varen passar més de 400 nens amb el seu fanalet. Hi havia “verbena” (revetlla) amb taules, sardanes, begudes, coques i traca, tot  amb un aire molt festiu.  A partir de l’existència de la Junta de Turisme, aquesta col·laborava econòmicament amb els premis. Aquesta revetlla va tenir expansió al traslladar-la, a principis dels seixanta, al Pati de l’Ós dels Pins. Va ser detallada en un escrit anterior que poden recuperar amb el títol: “Els fanalets i la verbena de Sant Jaume”.

LES VACANCES DE LES FÀBRIQUES. A començament de la dècada, les vacances eren d’una setmana que es cobrava per endavant. Deixaven d’anar a la feina més de la meitat dels habitants del poble. Les fàbriques tancades. Teníem un aire relaxat en tots sentits. S’organitzaven “verbenes” a trossos de carrers, uns amb orquestra i altres amb gramola (tocadiscos). Va destacar una molt espectacular al carrer General Mola (Amadeu), engalanant el carrer, amb jocs infantils, una carrera ciclista, sardanes i ball l’any 1952. No va tenir continuïtat. En canvi, la del carrer Balmes, que tenia unes activitats pels petits a la tarda, i sardanes fins i tot amb dues cobles, es va anar fent. Les activitats pels petits eren els jocs que sense massa despesa es podien fer: carreres de sacs, trencar l’olla, donar xocolata desfeta al “contrari” amb els ulls tapats, etc. Hi havia obsequis per menjar perquè es tenia la col·laboració de cases d’alimentació, gràcies als  botiguers. Cal remarcar un patrocini que va envair les camises i solapes dels petits, un pin de xocolates Ferru representant un home caminant, de molts colors. Aquestes activitats per la mainada es repetien en una festa al carrer Sagnier, també promoguda per comerciants i col·laborant molts veïns.

Aquests dies s’organitzaven amb familiars, amics o veïns anades a berenar, als Pins, a la platja o les roques. Aquestes darreres eren un esdeveniment, desplaçant-se amb el carretó de tornar a la feina per transportar la teca, uns anaven a les primeres roques,  altres entraven al túnel per sortir a la platja per la primera o segona foradada o fins la Roca Grossa. Tenim un record de veure portar síndries de considerable mida en una bossa reixada de cordó de plàstic -foren de les primeres coses que varen veure d’aquest material-. Eren anades per anar a menjar i curiosament no per banyar-se. La fotografia il·lustra el grup de joves berenant a final de la dècada i la majoria no està per haver-se banyat. L’aigua del mar era per posar a refrescar les begudes.

Un altre fet  propi de tot l’estiu que per les vacances agafava mes animació, fou el sortir a prendre la fresca. Es feien grups de veïns, amb alguna que altra menjada de meló o síndria i les animades converses duraven fins ben entrada la nit. Cal destacar que aquells anys sortien a prendre la fresca senyores nascudes el segle XIX amb la seva elegància al vestir i especialment en refrescar-se per mitjà d’un vano. Vanos decorats i de materials nobles, fusta fina, nacre i ivori, amb la grapa tanca d’or. L’aguantaven amb una cadeneta d’or al coll o agulla de pit. Era d’admirar la facilitat d’obrir i tancar el vano amb elegància. Saludaven a tothom conegut i preguntaven per tothom, relacionant-se amistosament. Cal dir que pels petits sortir a la fresca equivalia a jugar pels carrers propers, reunint-se els veïns.

Durant les vacances i fins tot alguns dies més, a la nit,  teníem competicions de bàsquet, amb equips formats per jovent afeccionat juntament amb els jugadors “professionals”. Competien els equips Sant Isidre (de Pequín), Caimans, Joves d’AC, el JACE Calella, Cariocas Boys, Vaig i vinc, Shirleys, Atletic, participaven també el Pineda i el Malgrat, en un trofeu del president honorari del bàsquet Angel Cabutí. També hi hagueren partits internacionals, amb un equip nord-americà de les forces aèries a Alemanya i un equip francès, l’Avia Club de París. En conjunt, unes nits esportives força interesants. Als darrers anys de la dècada, les competicions estiuenques de bàsquet foren d’empreses, així varen sorgir el Cheiw, Corceles, Hotel Goya, Saula. Els jugadors, els mateixos amb incorporacions de joves.

Les vacances a mitjans de la dècada ja eren de 10 dies i havia anys que s’allargaven fins els 16 i 20 dies aprofitant els pons i introduint alguna jornada de festa recuperable.

Hi havia viatges amb autocar, promocionats per E y D i una agència de viatges local. S’anava a Sant Miquel del Fai, Tarragona, Olot, Camprodon, Roses, etc. Aquestes darreres, en zona propera a la frontera amb França requerien l’obtenció del salconduit fronterer. S’havia de treure a la Guàrdia Civil,  amb temps i pagant una pesseta. Era una “quartilla” de color rosat amb la bandera espanyola i amb una foto degudament segellada, autoritzava, generalment per un mes, per viatjar a la zona fronterera. Era corrent que en arribar a destí , la Guàrdia Civil demanés el document, fent parar  i  pujant al autocar.