Els anys cinquanta (XXXIV): festes i commemoracions XVIII

A  les anteriors columnes, amb l’afició per narrar la Festa Major petita i les revetlles de Sant Joan i Sant Pere, ens vàrem oblidar d’una festa molt tradicional conservada al llarg dels anys. La festa de Sant Antoni de Pàdua, (13 de juny) patró del ram de la construcció. Els paletes, empresaris i treballadors l’honoraven amb un ofici i no treballant, fent festa -que a finals de la dècada tenia relleu per la gran feinada que hi havia al ram-.  La tradició està en la continuada trobada dels veïns del carrer Sant Antoni davant la capelleta del sant que hi ha a una certa alçada entre el carrers de les Ànimes i Amadeu. Aquells anys, els veïns especialment d’Ànimes a Indústria, adornaven el carrer traient testos amb plantes i flors i, al cap tard, quan s’havia sortit de les fàbriques i dels col·legis, es reunien per cantar els goigs del sant, menjar xocolata desfeta i conviure al carrer. Per cantar la mainada, es treien unes petites grades de fusta per escalonar-los. Aquesta tradicional festa continuà i molts anys en va ser animador en Francesc Gras (+), calellenc molt adepte a aquestes tradicions.

Sant Cristòfol, que cau el 10 de juliol, patró dels conductors, transportistes etc., és un sant que es representa portant a coll el nen Jesús i etimològicament  vol dir “el que porta a Crist”.  En la  dècada que rememorem, fou una festa bastant intermitent.  Sense deixar de celebrar-se, va variar d’un any per l’altre. Així, al principi hi teníem un ofici i la benedicció dels vehicles, pocs però amb treballs d’artesania per adornar-los. Es feia a la sortida del portal gran. L’any 1952, es trasllada la benedicció a davant del parc, es fan sardanes matí i tarda i ball a la nit en una pista improvisada i molt adornada al Passeig de Mar. Els tres anys següents queda la festa disminuïda (es deurien cansar els organitzadors), solament es fa la benedicció dels cotxes, retornant al portal gran i després de manera definitiva a l’encreuament de Batlle-Jovara. Apareix per reorganitzar la festa el Moto Club Calella, que feien sortides amb les motos. Conserven la tradició traslladant- la al diumenge següent. Les cròniques diuen que el 1959 varen anar a beneir, recollint el remet d’espígol, més de 70 motos i més de 50 cotxes.  Es notaven els ingressos del turisme. Després de la benedicció, donaven una volta pels carrers lluint els adornaments i portant la imatge del Sant dalt d’un camió engalanat. Aquesta imatge de Sant Cristòfol està posada a la paret esquerra entrant pel portal petit. Sempre va ser motiu d’admiració el camió dels bombers amb la seva lluenta campana, l’escala sobreposada i el color vermell viu.

El 18 de juliol, commemoració del dia que el 1936 es va revoltar part de l’exèrcit, el titulaven aixecament (alzamiento nacional). Era costum aquest dia festiu d’autoritzar als “productors” (treballadors) a traslladar-se amb camions a passar el dia. Hi havien pocs autocars. El tram de la carretera antiga de la Riera a l’escorxador s’omplia de camions amb gent que gaudia de la nostra platja i menjava a l’ombra dels plàtans. Es portaven les cadires i la taula, les de la casa, carregades al camió. També venia força gent amb tren que animaven la platja, inclús hi menjaven protegits per tendals fets de quatre pals i un tros de roba. Els  calellencs i els pocs estiuejants, acostumats a la calma, ens trobàvem acompanyats (envaïts).  Va ser l’assaig del que vindria a la segona part de la dècada amb els alemanys. Igualment es feien excursions sortint de Calella cap a Olot, Camprodon, Viladrau, Sant Hilari i Roses. Màxim un parell d’autocars. S’havia cobrat la setmanada doble. Aquesta diada es feien sardanes matí i nit i l’any 1952 es va organitzar un ball al carrer General Mola (Amadeu). No hem pogut esbrinar a quin tram, però creiem devia ser d’Església a Bruguera.

La gent del Movimiento, lluint les camises “azul mahón”, uns amb americana i corbata negra, com els alcaldes que eren els caps locals del Movimiento, i altres a cos de camisa es mobilitzaven aviat al matí. Reunits al local de Falange, marxaven en comitiva formada per autoritats i jerarquies cap a l’ofici que acostumava a ser a les 9. Prèviament s’havia incorporat a la comitiva la secció femenina, lluint algunes també la camisa “azul” i portant les cinc roses simbòliques.  Acabat l’ofici, tot seguit s’anava a la creu dels caiguts de la pedrera del pati de l’Ós, dipositant una corona de llorer, resant una pregaria, cantant el “Cara al sol” i fent els crits de ritual.