Viure sense política?
Els avenços de la humanitat han sorgit per el caos originat per fets que parteixen de la base d’organitzacions que, mitjançant la política, s’han fet evolucions amb les revolucions pel progrés de la humanitat.
Encetant-ho amb les autarquies, en els principis del temps, on reduïts grups s’organitzaven en comunitat. Després, valent-se de nissagues, monarquies o religions, també manaven damunt de majories, i amb l’arribada, fa poc, de les democràcies participatives, que intenten assolir el fet primari que s’ha pretès com a ideal: ser representatius de les majories en el cas de règims oberts i que comportin canvis d’opcions de governs; cal dir que no passa en règims totalitaris.
Entenent que la naixença es el primer fet polític, de vegades penso en un món hipotètic de viure sense política i servir-lo en aquest text com a sinònim, com a acció negativa, pot portar a entendre-ho com un error, però és produït per un motiu primerenc succeït en la meva vida.
Dit això, recordo el que es va donar a la meva infantesa, influït potser pel soroll d’una guerra que feia poc havia acabat. Després vaig saber que per molts no era així i continuava, però per circumstàncies òbvies del moment, emmudiren l’entorn familiar i amistats que jo freqüentava i no es feia esment de política. Era un fet normal en aquell temps, en el meu cercle i també de moltes famílies veïnals que durant aquests pocs anys d’infantesa de postguerra, les meves informacions anaven en una sola adreça, eren els postulats normals en una dictadura.
No és fàcil el record per un temps tant llunyà, però potser després en la meva adolescència i per els coneixements plurals adquirits nous, va ser un cop sobtat de valors que varen fer trontollar el meu pensament; i era que tota la gent que tenia coneixença, classificar-los no era pas gens agradable i menys trencar amb segons qui la meva relació.
Aquest canvi de criteri va crear-me una infelicitat determinada per una forçada catalogació que m’esvaïa un tipus de societat feta a mida, com aquells àngels sense gènere pel condicionant d’haver rebut un tipus unidireccional d’educació en els primers temps de la meva vida, era crear un supòsit imaginari del tot irreal en què la manca de diferències en la societat i de criteris fos la norma, i això era i és del tot impensable. La prolongació d’aquest estat d’ànim produït en aquells moments, i que determinava una càrrega a la motxilla amb unes sensacions per afegir-hi en la meva futura vida, és el que m’ha quedat gravat i és el perquè del meu record.
Transmetre aquesta sensació esporàdica per redreçar amistats sense traves em varen generar aquesta incomoditat, és el motiu de la reflexió que intento explicar i per això vaig entendre que els alliçonaments sectaris d’infantesa són perillosos i poden determinar caràcters i conductes equivocades en el futur de les persones.
Viure sense política potser no és possible, però si desitjable per quan la formació de l’adolescent tingui els coneixements suficients per arribar el moment i saber fer bé la tria.
