La perfecció és avorrida

Aquesta definició que vaig recollir d’una conversa aliena, referint-se a temes artístics, pot semblar una incongruència però s’acosta bastant a la realitat que jo també afirmo… Puc definir la perfecció com una “gran tècnica” avorrida i sosa… És com aquell plat tan esperat, suculent i ben preparat que amb el temps s’ha convertit en rutinari… Li trobem a faltar aquell polsim “de no sé què”, que desperti les papil·les gustatives, el sabor i que il·lumini la mirada trista i absent del destinatari… Això tan si val en gastronomia (popular o selecta) com en qualsevol altra element a través del qual, el seu autor vulgui comunicar alguna cosa a l’espectador o consumidor… Cal trencar alguna cosa perquè l’observador obri els ulls i la ment… La perfecció sense el polsim trencador de creativitat personal, embafa… Totes les tècniques sense aquesta “xispa” especial (personalitat d’autor) que li doni vida, queda vinculada a l’anonimat més insípid i vulgar… O sigui que, la perfecció (sola), sempre és avorrida…

El bust de Ròmul Bosch i Alsina, important navilier, industrial i comerciant nascut a Calella, que dóna nom a una part important del port de Barcelona (Moll de la Fusta), en aquesta foto pot semblar que saludi aixecant-se el barret.. Unes passes més a la dreta o a l’esquerra a l’hora de prémer el disparador de la càmera, haurien fet una imatge més perfecta, però alhora haurien desfet aquesta visió molt més personal i diferent…

Colo, dimecres 09-juny-2021