Música reivindicativa

Estic buscant una explicació al per què m’emociona més “El cant de la Senyera” que “Els segadors”… I per què quan escolto el “Va pensiero” (cant coral de l’òpera Nabucco de Verdi) el cor se m’encongeix, cosa que no em passa, per exemple, amb els altres dos… Musicalitat diferent i sentiments diferents… Pot ser perquè el cant nostàlgic dels hebreus de l’òpera sacseja més les fibres nacionalistes des de les seves arrels reivindicatives? Es pot catalogar com un manifest guerrer, de lluita directa, de la força per la força, allò de “…bon cop de falç”?

La melodia de Verdi, amb acords que s’enfilen i d’altres que xiuxiuegen i sospiren, acompanyen el to i el significat de les paraules, aportant aquesta disparitat musical que expressa molt bé la nostàlgia, el patiment, la irritació, la ira… i la paciència, mentre esperen i preparen, tots junts, un futur millor que en aquells moments no poden assolir… Hi veig dues formes opcionals de sentiments per aconseguir un objectiu comú… El Verdi d’aquella època la va fer tant grossa amb aquesta composició que va aconseguir unificar sentiments i revolucionar tota Itàlia… Quina sort!…

M’ha fet molta il·lusió trobar aquest particular dibuix a tinta d’un Verdi de la meva adolescència artística…

Colo, dilluns 19-abril-2021