Eleccions literàries

#lectoropinaCalellaCOM: Joan Flores Constans

Diuen que llegir novel·les, és a dir, narrativa de ficció, no serveix per res; bé, al menys deu servir per llegir, no? Però aquesta és una altra qüestió. Jo, que sóc un lector, també i sobretot, de novel·les (compte, no arrufeu el nas, no tothom pot llegir Kant, Wittgenstein, Hegel com qui mastega una oliva sense pinyol), he observat… No, no volia dir això, ho deixo per després.

Amb l’adveniment del segle XX, la novel·la clàssica es va donar per finiquitada per esgotament del paradigme (clàssic); el modernisme literari i tots els post i postpost i etc., van ampliar el concepte de novel·la amb una sèrie de paràmetres desconeguts fins aleshores; per exemple, els diferents nivells de ficció que es poden enregistrar en una sola obra. Intentaré aplicar aquest nou paradigma a les eleccions municipals de Calella.

El primer nivell de ficció, el més evident, són els noms sota els que es presenten les diferents llistes electorals: la dels que reclamen unitat però han estat els responsables de la divisió; la dels que utilitzen verbs inspiradors però buits de contingut; la dels que es posen cognoms ostentosos que no pensen complir ni han complert mai; la dels que es perden arrambant-se a denominacions guanyadores; la dels que insisteixen en eslògans anacrònics; la dels que apel·len a una revolució que el maig del 68 ja era vella; la dels que insisteixen en utilitzar la mateixa màscara amb la pretensió de que no se’ls reconegui; i, finalment, els sectaris que venen a acabar amb el sectarisme.

El segon nivell, potser més important, són els programes electorals (permeteu-me que els anomeni així, en cursiva, per respecte), un veritable niu de ficció: inventiva, creativitat, originalitat, imaginació, inspiració, talent, en definitiva, veritable geni. No hi ha cap novel·la en tota la història de la literatura universal amb tanta quantitat de ficció com la que registren els programes electorals.

I, finalment, el tercer nivell, el dels protagonistes; es poden imaginar unes municipals de Calella on els protagonistes foren:

En primer lloc, Tom Ripley (El talent de Mr. Ripley, Patricia Highsmith), un paio que posseeix un talent especial per sobreviure a les adversitats, que no es casa amb ningú més que amb aquells que poden facil·litar-li la vida, que no dubta en mentir i medrar per sortir-se amb la seva; és l’aprofitat, el que ara se’n diria un emprenedor, i que domina tots els mecanismes de la traïció.

Al seu costat, intentant ocupar el mateix espai, en John-res-a-veure-Wayne (La broma infinita, David Foster Wallace), és el jugador amb millor ranking de l’Acadèmia Enfield de Tennis, un personatge decidit, eficient, controlat, gairebé robòtic que es refia dels lobbys que el recolzen, que sap més del que mostra i molt menys del què es pensa saber.

Segueix, per ordre d’aparició, un personatge entranyable, el senyor Bartleby (Bartleby, l’escrivent, Herman Melville), una espècie de perro del hortelano, aquell que ni menga ni deixa menjar, que és un empleat exemplar però només per a aquelles tasques que li venen de gust, la qualitat més rellevant del qual és la que es resumeix amb la seva frase paradigmàtica: “prefereixo no fer-ho”.

Entre els personatges destinats a papers de repartiment es presenta, en primer lloc, l’agent Oscar Wallace (Els intocables, Eliot Ness), el gris comptable que, lluny dels focus mediàtics i de l’heroicitat dels seus companys, aconsegueix empresonar Al Capone després d’investigar els seus negocis i, davant la incredulitat de la línia dura policial contra la Llei Seca, descobrir que se’l podia inculpar per frau fiscal.

El primer paper femení (també secundari: dels vuit personatges, només hi ha dues dones) és per a Elizabeth Archer (Retrat d’una dama, Henry James), la rica hereva nord-americana enfrontada a un destí aclaparador per acumulació de tarees en traslladar-se des del seu país d’origen a la vella, corrupta i maquiavèlica Europa, que no pot comptar ni amb els seus aliats, i designada per a una feina que la supera.

Amb un paper una mica més accessori, apareix Holden Cauldfiel (El guardià en el camp de sègol, J. D. Salinger), un entranyable gamberro amb aspiracions revolucionàries, però limitades a no tornar a casa dels pares, expulsat de l’escola per barallar-se amb tothom i no respectar l’autoritat dels mestres, però amb unes intencions molt per sobre de les seves possibilitats.

I, finalment, entre els personatges residuals, els que no recorda cap Enciclopèdia de Literatura, Cassandra (La Il·líada, Homer), la pobra profeta troiana incompresa, enfrontada amb Apol·lo, que no para d’anunciar catàstrofes per als seus compatriotes i per a la seva pàtria però a qui ningú, ni tant sols els seus, fa cas, i que no pot evitar la caiguda de Troia.

I, aparegut a darrera hora, substituïnt un altre personatge que no va ser a temps al casting, Ignatius Reilly (Una confabulació d’imbècils, John Kennedy Toole), un paio inadaptat, anacrònic, de moral medieval, que explota la incomprensió de la que es creu víctima qüestionant una forma de vida per la qual no està capacitat ni intelectual ni domèsticament.

Però això només és ficció; qualsevol semblança amb la realitat és… pura coïncidència?

Ah, per cert, eleccions a part, recomano vivament la lectura dels llibres esmentats.