Un jove discapacitat denuncia l'actitud d'una treballadora de l'estació que li va recriminar que demanés ajuda en veure l'ascensor avariat
Doble discriminació a un jove en cadira de rodes: un ascensor avariat i una actitud poc empàtica
El jove explica que el personal de l'estació només li oferia com a solució agafar dos trens: un fins a Pineda i un altre per tornar deixant-lo a la via més pròxima a la sortida
Un ascensor avariat a l’estació de Calella suposa tot un problema per les persones amb mobilitat reduïda, ja que les priva de la possibilitat de sortir de forma autònoma.
Un jove en cadira de rodes es va quedar sense la possibilitat de sortir de l’estació de Calella de forma autònoma perquè un dels ascensors estava espatllat, pel que va demanar ajuda a altres viatgers. Denuncia que la treballadora de l'estació li va recriminar que sol·licités a la resta de presents que l’auxiliessin.
L’accessibilitat és una assignatura pendent a l’estació de Calella, tal com demostra la situació que va viure l’Alex Morente, un jove de 26 anys que ha de desplaçar-se en cadira de rodes. Va haver d’utilitzar els dos ascensors per creuar les vies i poder sortir de l’estació, però un d’ells estava espatllat, pel que va demanar ajuda a les persones que sortien del seu mateix tren perquè el pugessin per les escales. Denuncia, però, que la treballadora de l’estació li va recriminar que es podrien haver fet mal ajudant-lo i que el va tractar com un egoista, una situació que ell mateix ha fet pública a través de les xarxes socials per donar visibilitat als problemes que es troben les persones amb discapacitat i que complica el seu dia a dia.
L’Alex tornava de Barcelona en un tren que va acabar a la via 4, pel que havia de creuar les vies pel pas subterrani utilitzant els dos ascensors. Va poder baixar sense problemes, però el segon, necessari per pujar a l’andana i sortir al carrer, estava avariat. Els passatgers del seu mateix tren van avisar al personal de seguretat i al de l’estació per buscar una solució per ell i per un altre viatger, en aquest cas turista, que anava amb una cadira de rodes motoritzada. La “solució” que plantejava la treballadora consistia en perdre més d’una hora: “em va dir que només podia pujar a un altre tren, anar a Pineda, tornar a fer transbord i tornar a Calella per la via 1”, que és la que queda al costat de la porta d’accés. En hora punta, la freqüència del servei augmenta, però durant la resta del dia els combois passen cada mitja hora.
Alguns dels testimonis que van veure el problema van decidir ajudar-lo i pujar-lo per les escales per tal que l’Alex pogués sortir de l’estació, però denuncia que aquest acte de bona fe li va suposar una reprimenda per part de la treballadora, que “em va recriminar que ‘m’agradava liar-la’, com si fos un egoista per demanar ajuda. Em va dir que ningú estava obligat, que es podien fer mal. Jo sé molt bé a qui puc demanar-li, l’última cosa que vull és que algú prengui mal”. Aquesta actitud poc empàtica amb les persones amb discapacitat és la que el va portar a fer un vídeo que ha publicat a les seves xarxes socials, exposant que “parlem d’inclusió i de diversitat, però al final és una discriminació directa”.
Ver esta publicación en Instagram
Aquest tipus de situacions no són un cas aïllat a la vida de l’Alex, però assegura que tot i que “ens trobem en situacions discriminatòries cada dia, m’adapto i intento que em condicioni el menys possible”. Afirma que les denúncies tampoc tenen cap recorregut, ja que n’ha posat un munt i “l’única resposta que rebo per part de Renfe i d’Adif és que els sap greu, em demanen disculpes i que vetllen perquè totes les estacions siguin mínimament accessibles. Però no és veritat i no em solucionen res”, pel que ha arribat el punt que “ja estic fart de perdre el temps denunciant” i es resigna a trobar-se amb situacions adverses que compliquin el seu dia a dia.
De fet, el transport públic és un veritable obstacle per les persones amb mobilitat reduïda, ja siguin les estacions de Rodalies o el metro. L’Alex ha hagut de baixar a estacions diferents del seu destí pel fet que eren accessibles i buscar altres mitjans per arribar fins al punt concret on es dirigia, pel que ja té en compte sortir de casa una hora i mitja abans del que seria habitual per si ha de solucionar contratemps. Lamenta que “estic buscant feina i no em plantejo anar a Barcelona a treballar, em privo de noves oportunitats, perquè un dia puc arribar tard, però no pot ser una constant”. També per això ha decidit fer els seus estudis d’Educació Social a distància a la Universitat Oberta de Catalunya. “La societat s’ha acostumat a que les persones amb alguna discapacitat es resignin i no hauria de ser així”, lamenta, una situació que demostra el llarg camí per recórrer en l’àmbit de l’accessibilitat i la inclusió real de totes les persones, tinguin les condicions que tinguin.
No obstant, l’Àlex ha lluitat per millorar l’accessibilitat de Poblenou, on viu, i afirma que ha aconseguit que s’ampliïn les voreres per evitar el perill d’anar pel mig del carrer amb els cotxes o pujant i baixant els esglaons. També s’ha sumat a un grup d’atletes de crossfit que li ha aportat més confiança i força.
