Els anys cinquanta (XXVIII): festes i commemoracions XII

Estem al mes de maig i recordem diverses activitats festives d’aquells anys. Es celebrava el mes de Maria a les esglésies. S’havia inculcat als infants la costum de fer a casa un petit altar dedicat a la Verge, amb estampes o imatges i las flors pròpies del mes. Molts pares ho veien bé, sobre tot les mares. Recordem qui col·leccionava les estampes diferents que donaven cada dia.

El dia 15 de maig s’escau Sant Isidre, patró de la pagesia. Es feia un ofici dedicat al Sant i una processó per dins l’església parroquial portant els pagesos el penó del Sant.

Una festa molt estimada fou l’homenatge a la vellesa. Assistien les autoritats i els prohoms de la ciutat. Anaven noies joves, les anomenaven “madrines”, a casa dels vells, prèviament relacionats i avisats, a portar-los flors i bombons i acompanyar-los a un esmorzar.  Després anar cap a la Sala Mozart on es feia l’acte d’homenatge, entrant tots al so de l’orquestra Llevantina, que havia tocat alguna sardana al mateix carrer. Era un acte patrocinat per la “Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros” i un Patronat que havia muntat el diumenge abans la festa de  la ”floreta”. Consistia en anar grupets de noies pels carrers i posar una “floreta” amb una agulla demanant la voluntat per la festa de la vellesa. El delegat s’havia de lluir en el parlament. S’omplia tota la sala. Hi havien cançons a càrrec dels cantants locals i de l’acadèmia Salom, poesies recitades per nens de les escoles i rapsodes locals. Com anècdota recordem que es dirigien als vells com “ancians”.

Teníem la segona Pasqua o de Pentecostes, de data variable com tot el relacionat amb el Dijous Sant. L’endemà, dilluns, també es feia festa. Al ser variable, quan s’esqueia el primer diumenge de juny, per petició de les cobles, deien que s’havia de posposar l’aplec al segon diumenge. En aquesta data es celebrava la comunió solemne a la parròquia. Es feia als dotze anys i en deien la renovació de les promeses del baptisme.

La preparació per aquesta comunió era llarga i intensa, durava tot l’hivern. Els nois amb Mn. Josep Masllovet i les noies amb el vicari jove. Detallem per record els vicaris qui hagueren durant la dècada: Mn Joaquim Colomer 1948-52, Mn Alfons Riera 1952-55, Mn Angel Sunyer 1955-57, Mn Angel Pla 1957-59, Mn Esteve Andreu 1959-1960. Es donava o recitava el catecisme de forma intensiva, tant les preguntes i respostes de lletra grossa com les de la petita. Era bàsicament memorístic. Una competició catequística que anava classificant els nois i noies segons sabien. El dia del combregar, els dos primers aguantaven una tovallola que servia de patena i els sis següents acompanyaven a dalt del combregador amb un ciri encès. Una pràctica que avui pràcticament ha desaparegut o quasi.

Arribem al primer diumenge de juny i ja tenim l’aplec de la sardana. Atès que de l’aplec en una columna anterior ja en vàrem tractar, farem únicament un recull de curiositats i records dels aplecs de la dècada dels anys cinquanta.

El número de cobles que venien fou bastant variable. Així, l’any 1950 varen ser quatre, els anys següents, 51 i 52, cinc  cobles per retornar a les quatre els anys 53 i 54, novament cinc cobles partir del 55 fins el 1959. La cobla Montgrins va venir vuit cops mentre que la Principal de la Bisbal, set.

L’afluència era massiva i l’any 1952 va ploure tot el dia i la nit.  Molta gent portava el menjar i varen tenir molta feina per aixoplugar-se. Havien vingut amb trens especials de 1000 places, trens ordinaris, autocars i camions que estaven autoritzats per jornades festives. A la tarda i nit, les sardanes al Frente de Juventudes i al Salón España.

L’any 1953 es comença a cobrar l’entrada a 2 pessetes. Justificant-se en què l’aplec tenia un pressupost de varis “milers de duros”. L’any 1954 es va fer el segon diumenge, com  hem comentat abans, i va fer calor , esgotant-se les begudes. Es varen vendre més de 18.000 entrades i varen començar les retransmissions per la tarda de EAJ1 Ràdio Barcelona.

L’any 1955 es va titular l’aplec com a “Festa Major de la Sardana”. Aquest any es dignifica el “tablado” del passeig. Es deia que fins llavors semblava una bastida de paleta. Es creen unes insígnies esmaltades en les que hi figuraven el mar, els pins i una tenora. Es convoca un concurs de frases elogioses de l’aplec amb premis.

L’any 1956 es titula “L’aplec dels aplecs” (frase possiblement sortida del concurs). Es compten fins a 125 autocars. Es venen 22.000 entrades. L’any 1957 s’autoritza als comerços de la ciutat a obrir per atendre als visitants. Aquest any finalment s’amplia el Pati de l’Ós, reivindicació d’abans de la guerra. Es comença a posar una cartellera amb  dades canviables del número de sardana i la cobla que l’interpretava.

L’any 1958 es comença a comentar que el turisme està donant un aire diferent a la Calella que coneixíem. Participa molta gent i les cròniques de la jornada diuen que l’aplec es pot millorar però no ampliar, perquè ja no pot venir mes gent. Falten mitjans de transport. Per aquest aplec es titula a Calella com “Capital de la Sardana”. S’estrenen sardanes interpretades per dues cobles.

L’any 1959 novament tot el dia pluja. El matí es varen fer les sardanes als pins i es deia l’aplec dels paraigües perquè hi havia rotllanes que aguantaven els paraigües mentre ballaven. A la tarda, sardanes al Frente de Juventudes i ball a la Sala Mozart. A la nit, després d’uns incidents les sardanes iniciades al Frente de Juventudes, es varen traslladar al passeig, acabant la festa quasi a les tres de la nit.

El conjunt d’aquesta diada sardanista era que els calellencs esperàvem i vivíem  amb il·lusió la jornada. Veure els carrers plens (teníem durant aquells anys menys de 10.000 habitants i en venien quasi 20.000), la platja plena al matí.  Anar a la tarda als Pins, on figuraven la bandera d’Espanya i las dues del “Movimiento”, a ballar sardanes marcava un final de primavera que és un tresor poder recordar per haver-ho viscut. Volem fer una recordança especial a la dita més repetida durant la festa: per qualsevol cosa es convocava pels altaveus a anar a la “taula de la comissió”, que no era altra cosa que un petit tancat de cordes i fustes entre pins, amb una taula on estaven els que organitzaven, o sia la gent “d’Educación y Descanso”.