No he sabut estimar-te

Perdona’m. Em vaig oblidar de tu. Et vaig perdre mentre buscava que altres em donessin el que jo mai no he sabut donar-te a tu… amor.

Sí, t’ho dic a tu, dona del mirall, sempre cansada de viure a mitges i farta que mai no et toqui la teva ració de vida i felicitat. Sempre esperant que et faci cas i et valori. Que d’una vegada per totes t’estimi, que m’estimi a mi. Que et permeti deixar anar càrregues insuportables i responsabilitats que no et toquen però que portes perquè vols ser correcta i exemplar.

No és excusa, ho sé… Quan era una nena em van explicar que si era bona i feia “el que havia de fer” la vida em recompensaria o almenys “no em castigaria tant”. Que si patia i em sacrificava, tindria premi. Que si m’esforçava molt per fer-ho tot perfecte, la meva vida seria perfecta. Que si em deixava de banda a mi i posava als altres por davant meu, ells farien el mateix.

Està clar que no era cert. Com menys et dones, menys et donen. Com menys et veus, menys et veuen. Com més et deixes de banda, més de banda et deixen.

Em van demanar que visqués amb un ull sempre obert per estar a l’aguait per si la vida em sacsejava. Em van aconsellar que no em refiés de ningú. Que no descansés mai i sempre, sempre estigués disposada per a tot i m’esforcés al màxim.

I jo d’això em vaig quedar amb la idea que jo no valia gaire i amb aquest poc valor havia d’estar sempre pendent del que necessitava el món per satisfer-lo, perquè no perdés oportunitats i la sort em passés de llarg. Com si per a mi tot fos més difícil perquè no tenia dret al mateix que els altres.

I, malgrat que és cert, que cal viure despert i caçar al vol les oportunitats, encara és més real que no podem viure pensant que valem poc i que hem de donar més que altres per compensar aquesta insignificança. Que hem de demostrar constantment en nostre valor perquè els altres ens vegin, que hem d’estar disposats a suportar de tot perquè és l’única manera que així creguin que mereixem les engrunes que sobren. No podem anar per la vida com si fóssim una ganga ni posar-nos d’oferta.

No podem estar sempre disponibles per als altres perquè això vol dir no estar mai disponibles per a nosaltres mateixos… I ratificar a cada pas que fem aquesta sensació repugnant d’haver-nos de guanyar l’afecte amb sacrifici, amb esforç doble, amb més tenacitat que els altres perquè partim des de més lluny… Perquè no mereixem el mateix.

No és ser egoista ni deixar de pensar els altres, és començar a pensar en tu.

No és no donar, és donar-se un mateix i després compartir des d’aquest amor restaurat.

És viure des de la confiança perquè saps que no hi ha res en tu indigne que mereixi un atac.

És compartir sent conscient del regal immens que és estar amb tu. Perquè una vegada que et coneixes, que et dónes, que et comparteixes, que et valores, saps que allò que aportes és valuós i meravellós per als altres. Com el que altres comparteixen amb tu també ho és.

No és posar-se en un pedestal un mateix, és abaixar els altres dels seus pedestals i descobrir que ets a la seva alçada. Deixar de pidolar que et facin cas. Deixar de demanar. No haver de negociar mínims. Deixar que flueixi i que sigui. Respectar i ser respectat.

Estimar sense haver d’estar controlant normes i repassant límits perquè et valores tant que ja queda clar que no es juga amb tu.

I des d’aquí, des d’aquest reconeixement pel que ets, donar-ho tot perquè ho tens tot, perquè ho ets tot… Sense etiquetes ni normes més que el respecte i la companyia. Sense por de perdre ni perdre’s. Sense por de deixar-se emportar. Sense por de donar de més i de menys. Sense haver de posar res a la balança perquè l’equilibri és molt evident. Sense lluitar per ser estimat o per ser vist o per ser atès perquè ja arriba sol.

No és egoisme, és reconèixer el teu valor i saber-te valuós. És notar-ho tan dins teu que ningú no ho dubta i es transmet en cadascun dels teus gestos i els teus actes. I això no només fa que et vegin com ets realment. Et permet veure els altres com realment són.

És treure’s la màscara de nen bo, de nena prudent, i viure com una persona sense etiquetes ni haver de fingir res.

No ets una ganga. No estàs d’oferta. No has de posar la vida fàcil als altres i complicar-te la teva perquè t’estimin i et donin el teu espai. No t’has de guanyar res, ja és teu. No has de donar el doble per aconseguir-ne la meitat. Ets la teva prioritat.

Perdona’m. Insisteixo. Em vaig creure que no mereixíem res i no he fet res per posar remei a aquesta barbaritat… Em van explicar que t’havia de deixar per al final i així seria feliç i vaig fer cas. Era mentida, és evident. Avui et rescato i et dono el teu lloc a la meva vida. T’ho mereixes tot, deixa de dubtar.

Sé que t’he rebutjat cada dia durant anys perquè no vaig saber comprendre com som de meravelloses… Perquè amb aquest dolor acumulat dins et vaig veure distorsionada i no vaig saber trobar la teva bellesa i la teva bondat. Ara et miro i no comprenc com no vaig saber comprendre el que portes dins per compartir i la teva capacitat d’estimar desbordant.

No segueixis pensant que estimar-te és un esforç o que per estar amb tu cal pensar-ho molt. No segueixis pensant que la teva companyia cansa i que molestes, destorbes o estàs de més. No et creguis ja que necessites pagar peatges perquè et facin cas i que si et permets que et deixin per després, t’agrairan el sacrifici. No toleris més mitges veritats, ni covardies perquè t’espanti descobrir que no importes suficient i que no et poden donar més. No esperis a ser reconeguda per ningú mai més.

Perdona’m. Em perdono. Tornem a començar. Estem juntes en això… Ara et miraré, t’honoraré i et respectaré per a tota la vida. El meu primer compromís és amb tu i així podré donar fins a l’infinit als altres sense que ens quedem trencades, buides, malaltes i decebudes.

Ara ens toca a nosaltres.

Ja n’hi ha prou de dubtes.

Una abraçada, estimada i ignorada jo fins ara. No et preocupis, et donaré el lloc que et pertoca a la meva vida, la nostra vida.