Temps d’alliberament, per a qui? (II)
Calella era proclamada Ciutat el 1925 i així feia costat a la modernització portada a terme per la seva industrialització, iniciada a principis de segle amb l’eclosió de la fabricació tèxtil que arrossegava multitud d’indústries auxiliars fent així una atracció de vinguda de gent per establir-se a Calella per la seva puixança econòmica buscant una millor manera de viure, encetant obres públiques i fen edificis emblemàtics d’en Jeroni Martorell adequant el seu entorn i que marcaria un estil modernista a la Ciutat.
Això va derivar en un augment de personal obrerista de tota mena amb les seves especialitzacions que va començar a principis del segle XX i va continuar durant les dues dècades següents, propiciant un avenç local de prosperitat i que en la dècada dels anys 30 colpiren la ciutat, influenciades per dictats de polítiques nacionals amb uns terrabastalls de vagues per demandes de millores econòmiques i laborals que a ben segur potser també derivades per les mancances que venien d’un temps proppassat com era la dictadura de Primo de Rivera.
La dècada dels anys 30 que s’iniciava eren temps engrescadors per uns i de temences per altres i la radicalització va esdevenir a flor de pell del ciutadà, però sempre hi ha uns oasis que se superposen a les realitats dels moments, per durs que siguin, i la majoria d’aquests venen de la mà de l’adolescència i la joventut.
Aquests oasis es trobaven, entre d’altres, a les sales de ball, que eren llocs també en moments d’esbarjo i que eren una font d’energia, de somnis i potser de revenja per els que es veien forçats per haver de viure arrossegats per les circumstàncies del moment, però per altres essent activistes d’un canvi d’una societat nova, propiciant un nou ordre social pel seu esperit polític idealista.
La Sala Mozart amb una sessió de ball era, el 1935, moments difícils per la Ciutat, però la relaxació de l’ambient encomanava a la joventut a viure el seu moment, el seu alliberament. Les colles d’amics es barrejaven on la majoria tenien de 16 a 20 anys i les diferències no els hi manava el seu estatus social, sols aquell ambient propiciava la trobada de noves amistats lliures de ressentiments.
Amb el garbuix de la gent es toparen, encreuant-se les mirades d’un noi i una noia, disculpant-se de l’ensurt però aprofitant-se d’aquell moment que, sense voler, el varen allargar més enllà d’un límit esporàdic. Tots dos varen donar pas a un atreviment de cercar el seus ulls foscos però intensos que esdevindria un fet especial en les seves vides.
Tot seguit comença l’orquestra amb una música suau però aclaparadora per ells amb els seus sentits minvats per aquell moment màgic. Es deixen anar, agafant-se tímidament, on la musica era una acompanyant còmplice d’aquell moment ple de fortalesa que feia seva un alliberament trobat.
Ells no sabien, però, que estaven marcats amb diferència que en aquells moments podia ser un mur infranquejable almenys per una família, la de la noia burgesa amb arrels catòliques i que patien aquells moments d’incertesa política. Ell era activista del canvi social d’aquell moment, jove convençut de l’ideari anarquista. Tot ho tenia clar, però no intuïa que aquella noia podia fer-lo traspassar el seus límits de pensament de sempre sense saber-ho.
