Els anys cinquanta (XXVI): festes i commemoracions (X)

Al mes d’abril, els calellencs, ja els darrers anys quaranta i tota la dècada dels cinquanta, tenien una anada o romeria a Montserrat organitzada per la parròquia. Per tant, hi havia dues romeries comptant que per Tots Sants teníem la anomenada d’en Conrad Font, emparada amb els escolapis.

La que coincidia amb la festivitat de la Verge de Montserrat sortia de Calella amb tren i, en arribar a Barcelona, amb les maletes a coll, a peu cap a l’estació del Nord (avui estació de busos) per agafar el tren de la línia de Manresa que parava a Monistrol, just on començava la via del cremallera. El cremallera de màquines de vapor amb molt trontoll i fum pujava l’escarpada muntanya, amb una fressa de les pistonades interpretada com  que la màquina deia “no puc mes”. Era típic l’encreuament del cremallera amb la carretera, on hi teníem un guardaagulles amb un gos assegut, pidolant suaument. El terra  s’omplia de monedes de 5 i 10 cèntims, també alguna “rubia”. L’auca de Montserrat deia “ja ve el gos de la casilla prepareu la calderilla”. Hi havia un grupet que, a Barcelona, anava a la plaça Espanya per pujar als ferrocarrils catalans, de via estreta. Els deixava al peu del funicular aeri per arribar ràpidament a dalt. L’auca deia “com són  gent de senderi pugen amb l’aeri”. Per no haver de portar tant les maletes, varen demanar diversos vagons especials reservats al tren i no haver de canviar, però el remei va ser quasi pitjor, perquè un cop a l’estació de França, una màquina els arrossegava fins l’estació del nord, on es canviava de màquina per una elèctrica, ja que la línia de Manresa estava electrificada. Tot això amb la “velocitat“ de Renfe d’aquells anys.

Era una romeria estrictament religiosa, via crucis, anada a la cova passant el rosari, matines, vespres i misses a diari, així com l’ofici del dia de la patrona. S’instal·laven majoritàriament a les cel·les de Nostra Senyora, molt antigues i d’una dimensió estranya, habitacions molt grans o molt petites, passadissos inacabables i un fred autòcton de l’edifici. Aquells anys s’inauguraren les cel·les de l’Abat Oliva.

Per allò de “un dia és un dia”, es podia anar a dinar al magnífic restaurant de sota la plaça al qual s’hi accedia per una escala de cargol situada a la carretera d’arribada. El menjar i l’ambient esplèndid, senyorial, amb cambrers d’americana blanca. Vaja, que es gaudia. L’auca diu “noi, pollastre cada dia, jo ja hi firmaria”.

Processó a Montserrat els anys 50

Un record d’uns fets ocorreguts durant la processó del dia de la patrona. Anava custodiada per Mossos d’Esquadra de gala amb barret de copa i espardenyes. Hi havia un seguici de carlistes, segurament del Terç de la Verge de Montserrat, amb la seva camisa caqui i la boina vermella amb una borla grossa i llarga. Tot d’una, un grup de falangistes amb la camisa “azul mahón” i la boina vermella doblegada sobre l’espatlla varen intentar posar-se en el seguici ja ocupat. Empentes i algun cop de puny vàrem veure des de les finestres de les cel·les. És evident que no s’avenien gaire, tot i haver estat unificats. Era la FET i les JONS.

Acabats els dies d’estada, s’acostumava anar a comprar records (ara souvenirs): medalles, rosaris, fotografies i l’auca (un full gran amb quadres dibuixats  amb els seus rodolins). També era popular una esfera de vidre amb aigua i peu de marbre que al capgirar-la nevava les muntanyes. Les coques i els matons no hi faltaven, per baixar-los i obsequiar a la família.

El 1953, el cremallera va tenir un greu accident i va quedar suprimit. La romeria es va haver de fer amb autocars, pujant pels Bruchs amb acostumada parada a Abrera, a un bar restaurant on hi havia uns porrons. Es feia un esmorzar abans de pujar la muntanya.

LA PASQUA DE L’ESPORTISTA. A l’any 1955, es va crear una comissió formada pels escolapis, sobre tot “l’hermano Ricardo”, el Frente de Juventudes, representants de la parròquia i dels diferents esports de la ciutat per muntar esdeveniments que  commemoressin la Pasqua pels esportistes, sota l’advocació de la Verge de Montserrat i celebrar quantitat de encontres esportius, conferències, col·loquis, fins i tot una processó d’esportistes, que anaven corrents pels carrers.

L’any següent es determina escollir el millor esportista de l’any amb un trofeu donat per José de Vallescar. Fou per en Pepito Pumarola, que havia destacat com a jugador de bàsquet i balonvolea (voleibol) i estava entrenant a les noies d’aquest esport del Frente de Juventudes. L’any 1957, s’aprofita la baixada de la romeria de Montserrat per portar una flama i encendre una làmpada votiva a la capella de la Verge als Escolapis. Aquell any, fou escollit el millor esportista Miquel Nogueras. El recordem com a practicant d’atletisme, balonvolea i balonmano (handbol).

L’any 1958, la flama es va anar a encendre a la Misericòrdia i el millor esportista va ser Josep Mons, del JACE de bàsquet, feta per votació popular. El següent any s’escollí a Joaquim Codina, porter de balonmano, al qual recordem amb una agilitat felina. El següent any, ja entrant als seixanta, fou escollit Alfonso de Haro, també del balonmano i que havia destacat com a gimnasta.

Els actes tenien la vessant informativa i popular, varen venir exjugadors i jugadors com Piera del F.C. Barcelona i Marcet del RCD Español. Eduardo Admetlla, submarinista que havia baixat a 100 metres, el capità Tey, que havia fet la travessia Hong Kong- Barcelona amb un “junco” xino, la nadadora Montserrat Treserres. Exhibicions de billar dels campions d’Espanya i de França i tot un seguit de partits amistosos de bàsquet amb aquell equip, que semblava no es jubilaria mai, de futbol en el que hi jugaven bastants forasters, del juvenil de futbol en el que ja sobresortien Coll, Bosch i Martínez. El de balonmano en el que destacaven, a mes dels citats Codina i Nogueras, Font, Albó i Bellavista. Jugaven a l’atrotinada pista o pati del Frente de Juventudes del carrer Església. També es va poder veure l’equip de noies de balonvolea, en el que destacava Asumpción Amigó, de la qual el cosí Josep Mª Nicolau deia que “remata mirando al tendido”. Aquestes noies i el juvenil del futbol eren i són de la nostra “quinta”.  Ens agradava veure’ls jugar.