Calelluts i calelludes. Un conte de Nadal

Hi havia un llogaret, a la plana de La Maresma, a l’abric del Capaspre per la banda de Ponent, amb una platja deliciosa i mal organitzada, plena de cotxes i guinguetes desordenades.

Els seus pobladors eren amables, riallers i treballadors i una mica guerracivilistes.

El tarannà d’alguns era tradicionalista, de no bellugar massa l’arbre, la fruita sempre era del seu gust.

Que si alguna cosa no funcionava doncs és mirava cap a l’altre voral i qui dia passa any empeny. Ah, era una gent endreçada, aficionada a la cultura i a la música de les corals.

Però alguna cosa no acabava d’anar bé, hi havia un rum rum estrany, tenebrós, tèrbol.

Alguna xicoteta anava emmurriada i hi havia mal ambient a la Coral, tanmateix els concerts continuaven, tan als temples com a les sales de concert.

Les calelludes aguantaren massa temps la mala sang, les forces vives de la població miraven en sentit contrari amagant els fets amb males traces, inacció i poca intel·ligència.

Fins i tot les parets del poble clamaren missatges de llibertat.

Tot d’una, les calelludes varen decidir alçar la veu, i aquesta vegada sense la batuta, sempre amunt, que les corprenia i els hi feia bullir la sang. Alçaren himnes amb notes discordants, alçaren les veus amb crits de dignitat.

A aquell poble, baixes passions, sotanes i faldilles no trobaren tranquil·litat.

Pau i Amor i bon any per tothom.