Els anys cinquanta (XXIV): festes i commemoracions (VIII)

Segurament serà l’esperit de Nadal que ens impulsa a fer una columna més lleugera i festiva que les anteriors dedicades a la Setmana Santa. Els temes són també d’aquestes diades.

Veure la processó. Era un moviment constant mitja hora abans de la sortida. Les persones que vivien on no passava procuraven anar a casa de familiars o amics dels carrers que si passaria per contemplar-la. Això, més els que anaven cap a l’església, amb vestit (traje) o amb les “vestes”, donava un aire festiu i expectant. Feia goig veure com es situaven les persones assegudes quan la casa deixava cadires o drets esperant els tocs del cornetí i els timbals que anunciaven l’arribada de la processó.

Conèixer als de les confraries. Ja vàrem explicar que els confrares lluïen “vestes” amb cucurulla, per tant no es veien les cares. La innata curiositat buscava reconèixer a alguns per la manera de caminar o la forma de l’esquena. Hi havia qui tenia la costum de saludar als coneguts amb una veu que semblava fantasmagòrica, sortida de dins la caputxa. Era conegut i popular el funerari Jaumet (paculs) que caminava llançant una cama endavant i al passar escoltava “mira en paculs” quan veien la faldilla de la “vesta” que marcava el moviment de la cama. Anava dient : “no se com em coneixen”.

La tia Decaia. Aquesta fou una tradició molt familiar. Era una tia segona de molts cosins de la família Vila. El sobrenom feminitzat venia per ser de la família de can Decai, propietaris dels terrenys on hi havia la font del mateix nom. Font que es deia tenia propietats minero-medicinals. Vivia al carrer Romaní, pujant a mà dreta, a uns trenta metres de la parròquia. Abans d’anar a la processó es reunien molts familiars -volem dir més de deu- a menjar bunyols i a beure un exquisit vi ranci. Els bunyols un any eren més tous que altres. El vi sempre excel·lent i era curiós sentir algú que deia “aquest any els bunyols eren millors”. Quina memòria gustativa d’un any per l’altre! La tia ens acomiadava amb un “fins l’any que ve”. Per ella era una festa i una satisfacció veure tants parents i escoltar dites com les de l’Antonio Mora (+), que sempre en tenia per explicar.

El Sant Crist gros.  La processó que es fa ara porta al Sant Crist petit, mentre que aquells anys el cos de portants treia el gros. El que hi ha a la parròquia entrant pel portal gran a l’esquerra. A Calella, treure el Sant Crist gros, té l’acepció particular que una cosa es fa amb molta força i dedicació. Dites nostres molt particulars.                         

La baixada al carrer Raval. Al sortir de la carretera cap al carrer Raval, hi havia una baixada que subsisteix. Aquells anys estava sense pavimentar. Tenia una inclinació cap a la primera casa del cantó esquerra, on hi havia Transports Roca, inclinació produïda per l’entrada i sortida de camions. Total, que un any al baixar un misteri, aquell que porta múltiples copes de vidre amb ciris dins, va prendre una deriva perillosa cap a la paret. Es sentiren veus de sota el misteri i fresa de vidres. L’ordenador Pepito Pumarola (+), amb el seu pal i la “vesta” de portant, va demanar amb veu alta “ajudeu a aguantar”. Cal deixar els ciris i cinc o sis vàrem tenir que fer la força adequada per redreçar el misteri. Tot va quedar en una petita incidència que sempre hem pensat possiblement fou al ser el primer any que els misteris de la parròquia portaven rodes. Va estar a punt d’entrar a can Roca tot i haver-hi la porta del garatge tancada.

Acabarem amb una historieta que narrava un mataroní amb seu a Calella, totalment inventada, però creiem te la seva gràcia :

La processó de Mataró i el tramvia. Quan era promès, va convidar a la futura dona a veure la processó de Mataró. Li va dir que no podia perquè havia promès anar de penitent descalça. La solució, que complís la prometença a Mataró.

Ara cal explicar l’escenari per aquells que no coneguessin el Mataró d’aquells anys: del davant de l’estació -no era carretera com ara-, sortia un tramvia que anava fins Argentona. Pujava pel carrer Lepanto, el de l’Aliança, cap a la rambla, plaça Santa Anna, Riera pel davant de l’Ajuntament i girava a l’esquerra cap a la carretera d’Argentona.

Resulta que la promesa tenia el dit gros del peu en forma de ganxo i al passar per la plaça Santa Anna, li va entrar el dit dins el rebaix per on passen les rodes del tramvia i no el podia treure. Va anar seguint la processó mentre coincidia amb la via, però a l’arribar al carrer Argentona -el xurrero de Mataró- la processó seguia amunt i la via girava. Va haver de seguir la via fins a les cotxeres per poder treure el dit. Les cotxeres estaven on és ara la plaça Granollers, que té un tramvia a la rotonda. Repetim, no es verídica, però la trobem tal com diuen els italians “si non e vero e ben trobato”.

El tramvia de Mataró era famós, fins i tot tenia la seva cançó : “Allà Mataró hi havia un tramvia, co…… quin tramvia, al primer revol sent surt de la ruta perquè el conductor era fill de Calcuta etc”..

FELIÇ NADAL I BON ANY NOU per tothom especialment als redactors i lectors de Calella Comunicació.