Patrimoni arquitectònic de Calella
Com molts ja saben, conservar el patrimoni de la ciutat és una mostra -i també una manera-, de preservar el valor històric de la pròpia ciutat. Les construccions que s’han anat edificant a mesura que passen els anys ens parlen de la història de la ciutat, del seu progrés o deteriorament, de les iniciatives empresarials o culturals, de la riquesa de les persones que un dia van viure-hi. Les cases, els edificis, públics i privats, tots en conjunt, són la demostració del què ha passat en aquell espai.
Calella és una ciutat amb una llarga història a les seves espatlles. Com a vila, en té més de 600, però ara ja sabem que el terme que ocupa la ciutat actual, ja va ser habitada per persones fa uns 2.000 anys. Les ruïnes del Roser -tant mal gestionades-, ho demostren. Però el què de veritat ens ha d’importar no és tant saber des de quant hi ha persones habitant el territori, sinó el què hi han construït. I en aquest aspecte, conservar cases, edificis o qualsevol mena de construcció és imperatiu.
Malauradament, el turisme i les seves necessitats, juntament amb una manca de normatives, van destrossar la ciutat i la seva estructura urbanística. Els anys 60 i 70 van ser, en aquest sentit, demolidors pels interessos conservacionistes. I no parlo només pensant en la pèrdua irreparable de la Torre dels Anglesos, sovint la prova més nomenada per explicar tot el mal que s’ha fet. Parlo també dels baixos de moltes cases amb valor arquitectònic que van desaparèixer per construir-hi botigues o locals sense cap mena de valor. Al seu damunt han sobreviscut -amb més o menys fortuna-, façanes modernistes o noucentistes o cases del segle XVIII o anteriors. La destrossa fou monumental. Els diners i els interessos comercials van passar per davant de qualsevol sensibilitat conservacionista. I tot això, amb una permissivitat de les autoritats locals, que sense normativa que protegís o regulés com es podia edificar, van dur a terme una destrucció massiva de patrimoni arquitectònic.
I tot això també va provocar en paral·lel la construcció d’edificacions monstruoses en carrers estrets. Edificis i blocs de pisos de fins a nou alçades! O la torre dels Frares, o els pisos dels apartaments Codina, entre altres desgràcies arquitectòniques. O encara una de les que van provocar una onada de protestes: la demolició del Gall d’Or.
I encara, l’interès per construir hotels dins el nucli urbà va provocar la desaparició de molts edificis vinculats amb la indústria tèxtil. Naus industrials es varen convertir, en poc temps, en hotels que, amb el pas dels anys, han provocat un nou canvi, d’hotels a pisos. I d’aquesta manera, el patrimoni arquitectònic continua fent-se malbé.
El Pla General d’Urbanisme aprovat l’any 2005, amb un govern d’Esquerra Republicana, va posar fre a bona part de l’especulació urbanística, com també va dotar a la ciutat d’una normativa reguladora que racionalitzés la construcció de nous habitatges i protegís els més emblemàtics. Va ser la primera vegada que la ciutat disposava d’una planificació general, que cobria tot el territori. Mercès a això, es va aturar la destrucció generalitzada. Però aquesta, pel que s’ha vist, no ha estat suficient. El pas següent és la redacció i aprovació d’un catàleg dels edificis i construccions amb valor patrimonial, arquitectònic i històric. Cal protegir la història i el llegat dels qui ens han precedit com a única manera de saber d’on venim i poder identificar-nos i vincular-nos a un territori, per petit que sigui.
S’ha fet feina per protegir i deixar de destruir, però encara en queda per fer. Per començar, cal exigir que la ruïnes romanes tinguin un bon tractament museístic dins la desgràcia de projecte que s’ha dut a terme. El mal ja està fet i, per tant, cal exigir -repeteixo de nou-, que la part museística resultant tingui una mínima dignitat per poder donar a conèixer un valor cultural de primer nivell. Veurem.
I en general, cal dotar a Calella d’una normativa que reguli i alhora protegeixi, sense embuts, la història arquitectònica de la ciutat. Ja n’és hora!
