Per què han desaparegut la majoria de discoteques de Calella?
Calella “Night Fever”
#lectoropinaCalellaCOM: Xavier Cusell
San Fermin al Klac-Xon
Era dissabte a la tarda, en Miqui Misse conduïa un 124 de color verd pel carrer llarg. Al radiocasset sonava Chiquitita dels ABBA, era l’èxit que ho petava aquell estiu del 1979. El cotxe podria haver estat un descapotable transitant pel carrer Jovara, veien passar turistes i discoteques una darrera l’altra. És un d’aquells records de joventut que duren tota la vida, quan el carrer Jovara anava de nord a sud, al revés d’ara. El Black and White primer, El Galeón, el Corona, El Delfín, L’Ohh, Les Rocas, l’Haro Mar… El cotxe avançava amb les finestres obertes i la música a tot drap, com ho fan els adolescents.
Aquestes discoteques les trobaves passant pel carrer llarg, però n’hi havia una colla més: El Lloro blanc, l’Scorpio, el Yaya, el Zodiac, el Highwayman, primer uns portals més amunt de Cal Ortet i després al capdamunt de la Riera Capaspre, el nou High, al costat del Cafè Màgic, el Turisme 35, L’Avenue, el Tritono. A l’altra banda de la carretera, El Klac-Xon, el Subway, el White Horse… segur que me’n deixo alguna. I de cop i volta, 40 anys després, ja no queda res d’aquell passat de ‘lugumbas’ i boles de miralls.
Si d’aquí a dos mil anys els arqueòlegs excaven els soterranis de molts immobles del carrer Jovara, hi trobaran pistes de ball sota les runes. Començant pel Delfín, que va posar els llums al terra de la pista, com a la mítica Saturday Night Fever, poc després d’estrenar-se el film el 1978 i que va ser la sensació de la comarca. M’he preguntat: com ha estat aquest canvi? És que potser els emprenedors d’avui no han trobat la manera de mantenir aquesta activitat febril? He pensat de preguntar-ho a tres dels pioners d’aquella època daurada de la nit.
Festes com la de l’escuma, el Far West o es van popularitzar a partir dels anys 80
En Carlos Martínez em rep amb una caixa de vint mil fotografies de “la nit de Calella” talment com si es tractés d’un Stories d’Instagram, però de quan no hi havia telèfons mòbils. Ell va començar al Black & White, obrint a les tardes: “Hi venia gent d’arreu“. Després a l’antic Highwayman i al Zòdiac, on es van inventar de fer sortejos, Cava, tabac, i un dia un xai, “me’l va vendre en Vives, el carnisser“. En Carlos encara recorda qui va guanyar aquell xai, que havia estat tancat dins del 2 Cavalls mentre esperava ser rifat.
“A Calella no ho hem sabut fer“, diu en Carlos, que hi ha gent en apartaments i encara hi ha hotels, per què ja no existeix aquella febre?: “El carrer llarg és la mostra de la desolació si un recorda el que havia estat“.
Festes al Cafè Màgic
El qui va ser propietari del Cafè Màgic diu que “cap discoteca era especial, tothom anava a tot arreu“. L’única discoteca especial als primers anys era el Yaya, amb una decoració espectacular, “la cafeteria que podia haver estat al Passeig de Gràcia o a la 5a avinguda de Nova York, però a Calella, ai l’enveja“. Ell sí que recorda que les dues discoteques que menys va trepitjar van ser el Delfín i el Tritono. Quan ja tenia el Cafè Màgic, passava gent amb cotxe “a mirar si tenia ple!”. Carlos Martínez té clar que des de la inauguració del High, el juny de 1981 al capdamunt de la Riera Capaspre, era l’única discoteca a Calella on emmirallar-se: “El High era gegant“.
Pel propietari primer del HighWayman i després del High, Josep Negre, no es pot entendre la dècada prodigiosa de les discoteques a Calella sense el precedent de les sales de ball com els Naranjos, La Torre, La Guitarra o Las Cuevas, on hi havia música en directe cada nit i hi actuaven els millors grups de rock del moment: Los Sirexs, Los Bravos, o els Lone Star. A finals dels anys cinquanta no hi havia discos, més enllà dels cantants o orquestres com la de Xavier Cugat, “no hi havia aparells de qualitat, per fer-hi girar els discos, el rock&roll començava! I quan van aparèixer els equips de música, i hi havia què punxar, van néixer les discoteques“.
El High, en els anys que s’omplia cada nit i venien les estrelles dels primers late shows televisius
Josep Negre em fa adonar de la importància dels discjòqueis: “Eren persones crucials en una discoteca, estaven al dia de la música que es trobava a les botigues de discs“. Creaven la seva màgia, eren els responsables de crear un ambient, que la gent hi estigui bé, que balli, que esperi aquell moment, d’aquell clima que creava l’últim hit. Pel propietari del High, Eivissa era un dels seus referents on anava amb discjòqueis perquè s’adonessin del que era tendència: “Però jo també em fixava sempre en què feien al Yaya“.
Qui va començar de discjòquei a setze anys va ser en Joan Jordi Roura, que va començar punxant a “Las Rocas”. Ell explica les dificultats de trobar èxits, regirant a les botigues de discos, parant l’orella, preguntant per confeccionar unes llistes ordenades de cançons que marquen l’esperit del local: “Una època que no era com ara, que hi ha música arreu. Els hits sortien a començament de la temporada. El discjòquei havia de tenir la capacitat de llegir l’estat d’ànim de la gent. Cada música té el seu moment”.
En aquells anys, a les pistes de les discoteques era costum intercalar música ràpida i lenta, punxaven 8 o 10 cançons de ràpides i tot seguit s’abaixaven els llums i començaven a sonar les cançons lentes: “Hi havia gent que comptava quantes cançons faltaven pel lent, per anar a demanar ballar i que l’entrada de ‘Me and Misses Jones’ els agafés a la pista i així poder arrambar”. En Carlos Martínez creu que una de les diferències avui és que la joventut està connectada tot el dia al mòbil: “A la nostra època havíem de sortir a pescar, a tirar la canya a la pista“.
En Carlos Martínez i en Joan Jordi Roura al Màgic
Per Joan Jordi, un altre personatge important a les discoteques de Calella d’aquells anys eren els propagandistes: que passaven per la platja i pel carrer Jovara seleccionant gent que volien convidar a la nit, donant-los targetes i invitacions dels locals: “La clau d’un local és a la porta, la gent que deixes entrar determinarà l’ambient que hi tindràs, a tot arreu on he estat sempre ho he tingut en compte“.
En Carlos Martínez em parla de les festes que s’organitzaven a moltes discoteques, la festa per escollir el Míster i la Miss, en Joan Jordi apunta les festes de l’escuma al Klac-Xon, la del Sol, el Far West, “pensa que a la gent li posàvem una ploma al cap amb una cinta i es convertien de cop en una altra persona“. D’aquestes festes en queda també el record d’un gran artista en les decoracions, en Venanci Riera, que feia volar la imaginació al High, amb decorats fets amb porexpan que aconseguien crear un ambient espectacular.
Un grup amb Josep Negre, Isabel Gemio o Tino Casal, qui hi va gravar ‘Enbrujada’ el 1983
De l’èxit de la nit de Calella d’aquells anys, que podríem delimitar de finals dels setanta a mitjans dels noranta, tots tres coincideixen a dir que va ser determinant el tren, l’accés des de Barcelona o Mataró i la coincidència amb el turisme: una diferència amb Lloret, explica Josep Negre, és que allà hi havia sobretot turistes i aquí també gent del país: “Durant molts anys el High era una referència de la nit catalana, venien estrelles del futbol com Maradona o Menotti, de la tele, com el desaparegut Àngel Casas. No teníem competència“. Potser el Memphis i el Klac-Xon li feien ombra en visites de jugadors del Barça.
L’obertura de discoteques a Mataró com Factoria o Xassís o a Barcelona, L’Studio 54 que va obrir l’octubre del 1980, o altres locals com Up&Down o l’Otto Zutz, que Joan Jordi Roura visitava per portar el Memphis o el Klac-Xon a primera línia, van reduir també la viabilitat d’un nombre tan gran de discoteques a Calella. Per Josep Negre, un altre element va ser el Baby Boom, que va fer coincidir en aquells anys amb el nombre més gran de joventut europea, amb la trentena de discoteques que hi havia a Calella en aquella dècada “prodigiosa”.
Àngel Casas, habitual al High, recentment desaparegut
En Joan Jordi assenyala com una de les raons de la fi de les discoteques a Calella la guerra de preus dels hotels que volien captar turistes a finals dels vuitanta “en van dir ‘els danesos’, gent molt jove que van venir a conseqüència de la mala imatge que va transmetre de Calella un ’30 minuts’ de TV3“. Els hotels van començar a fer competència entre ells, i tots en van sortir perjudicats: “Les discos mai vam fer una guerra de preus“.
Jo els he explicat la meva teoria de per què ha desaparegut pràcticament Calella del mapa de la nit: que van ser una generació determinada els qui ho van liderar, això que avui en diem emprenedors. Majoritàriament, tots els qui portaven una disco a Calella aquells anys tenien edats similars.
En Joan Corrons, Toni Roura i Carlos Martínez
Parlant amb ells tres han acceptat aquest punt de vista com a vàlid per afegir a les altres raons. Només un però, que avui tot és molt més complicat i que moltes de les coses que feien aleshores, avui no els donarien permís.
Hem començat aquest recorregut pel carrer Jovara, dalt d’un cotxe amb els ABBA al radiocasset, i l’acabem a la terrassa de les Palmeres, amb ritmes de reggaeton, malgrat que són moltes les històries que queden per dir, com ara que en Josep Negre va conèixer i fer amistat amb Mark Knopfler després de trobar-lo tocant als carrers de Londres, o que en Joan Jordi Roura ha tingut sempre, com a model de negoci de referència, el d’en Paco Paltré, de La Roda, i també que el Carlos ens expliqui quines germanes van guanyar el xai del Zòdiac.
Maru Toledo, Bertín Osborne, Josep Negre i Toni Sánchez
