Els anys cinquanta (XXI): festes i commemoracions (V)
Abans d’entrar pròpiament a Setmana Santa amb el diumenge de Rams, teníem a data fixa el 19 de març, una festa molt celebrada per haver-hi molts i moltes amb el nom de Josep i totes les seves derivades. És també el patró dels fusters, que tenien un altar al lateral de l’església parroquial dedicat al sant i també de les “Rvdas. Hijas de San José” conegudes com les “hermanas josefines”, ordre fundada a Calella.
A Sant Josep, l’església el presenta como a Sant Josephus,- pp (pare putatiu) de Jesús-. D’aquí ve el Pepe, Pepito, Pep. Les senyores tenen el Josefa, Josefina, Pepa, Pepita, amb tots els augmentatius i diminutius que el temps ha anat imposant.
Era una festa de precepte, calia anar a missa i a les cases on hi havien Joseps o Josepas es celebrava molt a taula. La gent petita es felicitava el sant amb les anomenades postals. Eren força artístiques. Es venien a les papereries, exposades en un estri rodó giratori que presentava les postals en vertical. Com recordem l’estona que passàvem triant-les, fent rodar el postaler i al comprar-les les entregaven en un sobre exprés de paper prim de color pàl·lid. A Calella, els postalers varen tenir llarga vida amb les postals de fotos pels turistes.
Era costum felicitar el sant fent arribar targetes de visita als celebradors. Recordem les caminades amb el cosí Josep Maria Nicolau (ara resident a Frankfurt), per entregar les targetes a tots els Joseps de la família, que eren bastants. Tornàvem a casa amb les butxaques plenes de caramels, la panxa plena de galetes i algun gotet de moscatell o vi ranci de la collita pròpia.
Es celebrava molt a taula, especialment amb les postres dolces. Hi havien moltes pastisseries de bon treballar i es gaudien els tortells, pastes i rebosteria. Recordem que, quan es va suprimir aquesta festa, un pastisser deia: “ens han ben arreglat traient la festa, era la segona en vendes”. Està vist que les decisions politico-administratives sempre acaben perjudicant algú.
El diumenge de Rams era festa grossa per començar la Setmana Santa. Les famílies esperaven amb ànsia quin temps faria per poder estrenar nens i nenes els vestits de primavera. Eren proverbials els mitjons (“souquets”, en dèiem) de color blanc, els mes lluents de fil perlé, que brillava amb elegància. Calia procurar-se del palmó o de la palma (palmó treballat artísticament), els més grans i els adults el ram de llorer, així com unes palmetes que generalment es compraven al mercat del dia abans (mercat del ram). Recordem la venda de palmons a una casa del carrer Jovara que anomenaven “cal hermano” així com la família Feliu-Quintana (can Meia), especialistes en palmes artesanals i artístiques. Hi havia costum d’adornar les palmes i palmons amb llaços i altres penjarelles, fins i tot hi havien uns rosaris de sucre que aviat anaven menjats. Es pujava amb tota cordialitat i alegria cap al Pati de l’Ós dels Pins.
Sortia la processó de la parroquià amb creu alçada, cap el Pati de l’Ós, on estava muntat un altar i un servei d’altaveus (que gairebé s’entenia). Pujava portat pels nois de les escoles nacionals (la carretera) un tabernacle d’un ruquet amb la imatge de Jesús representant l’entrada a Jerusalem. El portaven satisfets, atès que l’havien pagat a raó de 25 cèntims de pesseta cada setmana (informació que agraeixo a en Paco Sanromán). Es procedia a repartir palmons a tots els components de les juntes de la parròquia i el senyor rector feia la benedicció, moment en el que es movien totes les palmes, palmons i rams.
Cal dir que a molts nens el palmó els resultava feixuc i acabaven passant-lo al pare o mare, arrossegant-lo per terra o despentinant al veí de l’espai. Any rere any s’insistia en què s’havia de formar part de la processó de baixada que passava per l’avinguda del Caudillo (ara del Parc), carrer Sant Joan, carrer Església, carrer Romaní i entrava pel portal gran. Anava bastanta gent, però la gran majoria es quedava als Pins per tirar fotografies. Sortien les màquines fotogràfiques que hom tenia o s’aprofitaven els fotògrafs afeccionats-professionals que s’oferien. El mateix Pati de l’Ós, el sortidor i el roser eren els llocs preferits. Era una festa calellenca molt maca i quasi sempre el temps acompanyava.
Durant el diumenge de Rams funcionaven els cines i el teatre, així com els esports, bàsquet i futbol bàsicament. Al mateix temps, començaven les funcions pròpies de Setmana Santa amb un via crucis, organitzar pels “terciaris” de l’Escola Pia que a la tarda sortia d’aquest centre.
Abans, pel mig o després de la Setmana Santa, teníem la festa de l’1 d’abril, dia de la victòria. Dia que, al 1939, va finalitzar la guerra. Ho commemoraven les forces del “movimiento” amb un ofici i tedeum i la tradicional anada a la creu del caiguts. Després, un vi d’honor (el dinar ja l’havien fet el 31 de gener). Es feien sardanes al migdia. Era festiu, recuperable pels treballadors i funcionaven els cines. L’any 1953 va coincidir amb el dimecres sant i es va obligar als cines a tancar a les 23:30. Aquesta festa fou suprimida l’any 1958.
