Els anys cinquanta (XX): festes i commemoracions (IV)
Entràvem a la Quaresma, les set setmanes de preparació per la Setmana Santa. Veníem dels anys quaranta, on la unió del actes religiosos i els oficials era intensa, gairebé total. A la dècada que ens ocupa es va anar relaxant, més en els darrers anys quan el turisme ja tenia prou pes i la preponderància de l’Acció Catòlica va anar perdent punts. Pensem que a principis dels cinquanta encara el bisbe posava objeccions a que el teatre de La Cultural hi sortissin dones. Evidentment no ho va aconseguir.
Una prohibició fou no poder fer ball. Fins l’any 1955 es feia a la Sala España del carrer Jovara i, quan es va convertir en cinema (Cinemascop), es passà al pis del Café España, espai dedicat per “Educación y Descanso” a activitats de lleure. Es podia anar a jugar al futbolí, ping pong, billar i es feia ball els diumenges. Venien balladors dels pobles veïns i l’anècdota seria que quan el darrer tren sortia del túnel amb un crit, s’avisava als que havien de marxar -hi havia el que vigilava- deixaven la balladora i corrents cap a l’estació. Hem parlat amb varis que ho recorden i sembla que no trobaven pas el rètol d´E y D ominós com el defineix un llibre sobre coses de Calella. Tenen bons records d’aquestes diversions.
Al no poder de fer ball, a l’any 1955 es varen començar les sardanes a la nau del “Frente de Juventudes” o Falange del carrer Jovara. Va ser un bon encert de l’Agrupació Sardanista per omplir els diumenges de Quaresma. Tenien èxit a partir de la sortida de la primera sessió de cine. El cines i els teatres funcionaven de manera normal.
Façana de l’antic Frente de juventudes – Falange
Una tradició que els primers anys es conservava era el cantar pels carrers a mitjans del temps quaresmal, el “Serra la Vella”, a càrrec dels aspirants d’AC (els petits). Portaven un cabàs per recollir el que els hi donaven. El text cantat venia a dir: “Serra la Vella, que fa de bon serrar, guarda la jove, que fa de bon guardar. Mestressa porteu ous, que demà serem dijous…” No sabem si solament sortien els dimecres.
Posats a cantar, recordem el cant del Passió que es feia el diumenge abans de Rams, conservant una tradició molt antiga. Sembla que anys enrere s’havia sortit a cantar molts divendres de Quaresma. També aquest diumenge es feia el primer Viacrucis passant per la plaça José Antonio (ara Ajuntament) i els carrers Roser i Romaní.
El diumenge anterior al Ram es tapaven les imatges de les esglésies amb draps morats. Recordo molt bé quan el “padre escolapi”, el dissabte abans de plegar (si!! anàvem a col·legi els dissabtes), ens va advertir per evitar ens espantéssim.
La Quaresma comportava obligacions als catòlics que volien complir en matèria de dejuni i abstinència, especialment els divendres. Eren anys que es freqüentaven les peixateries i teníem peix pels dinars i sopars del divendres. Hi havia famílies que traslladaven l’arròs del dijous al divendres suprimint la mica de carn. També si la butxaca donava es feien àpats de peix d’esclòfia. Recordem també el consum del bacallà, que estava a les botigues dins una pica de marbre o granet per dessalar. Apareixien les arengades, presentades en unes caixes rodones posades de forma inclinada damunt una cadira.
Finalment entrarem en una curiositat. Havia sentit a una senyora ja gran dir: “noies, per la Quaresma mengeu forces llonganisses”. No m’ho va voler o poder aclarir quin sentit tenia, solament que ho deien quan era petita, cosa que ho situem a la dècada dels anys vint del segle passat. Eren anys de descompressió, com ara, sortien d’una guerra europea, la primera guerra mundial (1914-18), i una pandèmia, la de la grip espanyola, amb milions de morts. Podia ser una incitació a la desobediència en el sentit càrnic i carnal. Eren els feliços vint, que acabaren abruptament amb la crisi del 1929. Ara també s’està vivint una descompressió festiva. Primer la pandèmia i ara un guerra a Europa que desestabilitza l’economia. El brutal augment de preus està fent molt mal a les famílies Ens temem que, per la semblança, també acabarà de forma dura i tant de bo ens equivoquem.
