Els anys cinquanta (XIX): festes i commemoracions (III)
Entrant al mes de febrer teníem la festa de la candelera. S’anunciava com la Purificació de Nostra Senyora i després va ser la festa de la llum. Era estrictament religiosa i es feia la benedicció de les candeles a la parròquia i a les esglésies del col·legis religiosos amb una processó per dins el temple. L’any 1954 es va voler donar mes relleu i s’organitza per la tarda a la parròquia una presentació dels nens a la verge. Les candeles es guardaven perquè servien per un moment puntual de la falta d’electricitat i també per utilitzar en els fanalets artesanals de Sant Jaume.
Aquesta festa té una dita referida al temps, perquè havent passat la setmana dels barbuts s’espera o desitja un millor temps: “si la candelera riu, el fred és viu; si la candelera plora, el fred és fora”. L’any 1956 vàrem riure fort amb una glaçada impressionant aquests dies. Va matar garrofers, verdures i alguna olivera. Les canonades de plom de l´aigua rebentades donaren una considerable feina als lampistes, vàrem veure candeles de glaç penjant de teulats i llises.
Passada la diada, es procedia a la benedicció de les “bulas de la Santa Cruzada” que, adquirint-la amb una almoina de 1 fins a 25 pessetes, permetia menjar carn els divendres menys els de quaresma. Ens deien que era un privilegi d’Espanya per la seva contribució a les creuades a favor de l’església catòlica. La guerra del 1936-39 va ser catalogada per la majoria de bisbes com una creuada. Era una reminiscència de temps antics i va anar quedant en desús. De manera definitiva desprès del concili. D’aquí ve la dita de quan un s’escapa de fer les coses com els demés, es diu: “aquest té la butlla”.
L’altra festa típica del mes de febrer és una festa variable perquè ve de la Setmana Santa i aquesta ve de la lluna. El primer dijous de lluna plena després d’entrar a la primavera és Dijous Sant. Quaranta dies endavant surt el Dimecres de cendra, inici de la Quaresma, els quatre dies anteriors són Carnaval (ara Carnestoltes) i el dijous anterior el dijous llarder o dijous gras.
El dijous llarder era una tradició com per acomiadar-se de menjar carn grassa: “el dijous llarder botifarra menjaré”. S’organitzaven berenars a fora i dins dels centres de treball, els petits, perquè els grans no autoritzaven. Un encarregat d’una fàbrica gran va dir que el dijous gras el podien fer el dissabte. Hi havia qui sortia amb ganes de caminar i es dirigien a la font d’en Decai o cap a Pineda a Sant Jaume i la oblidada font de Santa Anna. També s’anava als pins i s’organitzaven berenars a les “fabriquetes”, confraternitzant els treballadors amb els amos. Es va evolucionar cap el berenar-sopar fet en acabar la jornada de treball. S’acabava amb la menjada de la coca de llardons, que feien el forners per encàrrec i a algun s’havia de facilitar els llardons.
Tot seguit, el Carnaval o Carnestoltes. Aquells anys quedava circumscrit als petits si la mare o les tietes i, fins i tot, alguna veïna, estaven d’humor i confeccionaven disfresses, amb força inspiració oriental. Es veien el dissabte i el diumenge anant pel carrer. No hi havien balls, màxim alguna berenar. Per molts, el carnaval consistia en posar-nos la “carota” que havíem comprat a la fira de Sant Pau a San Pol. Eren “carotes” ben dibuixades i impreses. Destacaven una de dimoni i una altra de pirata. L’anada a Sant Pol s’havia fet amb el padre escolapi pels túnels del tren. La tradició era per comprar torrons com a acomiadament. Recordem haver comprat un torró de forma rodona, amb pa d’hòstia (pa d’àngel pels pudorosos) i naturalment les “carotes” que tenien molta sortida.
Arribem al dimecres de cendra, començament de la Quaresma. A les misses del matí es feia la imposició de la cendra, tot dient-nos “pulvis es et in pulverem revereteris” (pols ets i en pols et convertiràs). Una manera força tètrica de començar. Del nostra record les setmanes santes de llavors, eren força tètriques, no així la Quaresma que ja comentarem.
Per la referència en llatí he comptat amb l’ajuda del bon amic Jaume Tortós, perquè el nostre llatí començava i acabava amb els textos apresos de memòria per fer d’escolans. Quantes misses de 9 del matí del diumenge havíem fet d’escolans amb en Lluís Mayà als escolapis. Era una missa molt tranquil·la que predicava des de la trona el padre “ Nicolás Busquets” -una eminència en matemàtiques-. Era vellet i s’adormia uns segons tot predicant. Les nostres cuites setmanals eren qui canviarà el missal de costat i qui tocarà la campaneta. Recordem el llatí del començament de la missa: el Capellà deia “Introibo ad altare Dei” i l’escolà responia “At Deum qui laetificat juventutem meam”. De més grans també havíem fet d’escolans als frares a la missa de 2/4 d’onze , quan el frare Agustí demanava: “alguien se ofrece para hacer de monaguillo”. Ateníem la demanda i aprofitavem a l’hora de la comunió per tocar la barbeta amb la patena d’algunes noies que coneixíem.
