Els anys cinquanta (XVIII): festes i commemoracions (II)

SANT ANTONI ABAD: popular i vulgarment, Sant Antoni dels “burros”. Festa que celebràvem el 17 de gener, amb molta afluència dels que posseïen animals. Dedicada de manera especial als cavalls i les seves variants: matxos, aques, eugues, mules i ases. Lògicament a més del transportistes, participaven els terrassans perquè els cavall era el seu “motor” per la feina.

De bon matí es netejaven les bèsties, inclús pentinant les crins i cua, pintant els cascos de les potes (daurat el que havia de portar l’abanderat i platejat els demés). Tenien uns guarniments especials molt adornats pels tres cavalls de l’abanderat i els cordonistes. Es deia el “banderado”. Hi havia ofici a l’església parroquial. Seguidament la benedicció, primer al portal gran, deixant la imatge del Sant que anava dalt un tabernacle amb un porc sobresortint, dins el pati i posteriorment es va fer a la plaça José Antonio (ara de l’Ajuntament), traslladant-se en una comitiva presidida pel rector i es feia la benedicció.

Es formava la comitiva  encapçalada per un cavall  espectacular que era pel capità de la rua. Es posava en marxa per fer els anomenats Tres Tombs. A Calella no es feien tres voltes al voltant de l’església com diu la tradició. Es feia una passejada per varis carrers, muntats a cavall i amb carros engalanats amb alguna flor, esparregueres, fulles de palmera i garlandes de paper. Hi va haver uns anys que es feren tres voltes passant pel carrer Creus, davant del sindicat agrícola, perquè el president, segons deien, era un regirat, i no volia tornar cap a l’església. Aquesta rua va tenir l’any 1950 una desgràcia quan  un cavall es desbocà i atropellà a varies persones. La festa acabava amb un ball de tarda-vespre a la sala de ball España del carrer Jovara.

31 de GENER: es commemorava l’entrada dels nacionals a l’any 1939. Intentarem definir les denominacions d’aquells anys. També el que va succeir aquell dia. A l’exèrcit nacional els deien els “fascistes”. No tots ho eren. S’hi podien assimilar els falangistes, tot i que diferia bastant del feixisme de Mussolini. (per alguna cosa ha de servir haver hagut d’aprovar la Formación del Espíritu Nacional). Hi havia exèrcit regular manat per militars professionals, incorporant lleves, voluntaris com les Brigades Navarres i el Terç de la Mare de Déu de Montserrat. Marroquins a la Legió i Regulars. Divisions italianes i a l’aviació, alemanys de la Legión Condor.

Al bàndol republicà els deien els “rojos” i tampoc ho eren tots. Quan els comunistes varen reorganitzar l’exèrcit, ells mateixos en dèien  “ejército rojo” i varen ostentar l’estel vermell a les gorres del oficials. Manats també per militars professionals però amb la intervenció de comissaris polítics. Hi havien moltes lleves cridades. Darrerament, la coneguda com la “quinta del biberón”, que eren els nascuts al 1920. Desafortunadament per ells varen patir la cruenta batalla de l’Ebre. Tingueren durant anys l’ajuda de les Brigades Internacionals, que havien marxat feia pocs mesos.

El dia 30 es varen parar a Sant Pol per preparar l’avançada cap a Calella, Pineda i Malgrat. No podien anar únicament per la carretera perquè al far hi havien dos canons.  Es va muntar una maniobra militar “envolvente”, que passava per les muntanyes fins a la de La Guàrdia tocant a Santa Susanna. Al matí del dia 31 es varen sentir canonades i tirs fins quasi la 1 de la tarda. Es varen retirar les forces republicanes després d’haver rebut dispars, segurament de morter, arma de la infanteria, contra un petit carro de combat situat al començament del carrer Jovara i que va ser abandonat. S’havia volat l’entrada del túnel i la carretera. Quan varen avançar les tropes italianes que portaven davant dues tanquetes amb metralladores, ho feren amb molta precaució i els soldats protegint-se amb els arbres. Al mateix temps varen aparèixer tropes per la carretera nova, que varen capturar varis canons camuflats al mig de garrofers que apuntaven a la carretera. El seus servidors havien fugit. Els primers que es varen deixar veure al casc urbà varen entrar pel rierany de can Maresme amb banderes nacionals i això va donar motiu per sortir la gent a rebre’ls i posar banderes als balcons. Hi hagué alegria i satisfacció perquè representava el final d’una guerra i de les angoixes i penúries passades. L’anècdota és que una banda de l’aviació republicana va rebre a les tropes nacionals interpretant l’himne i altres músiques nacionals.  Per altres, havia començat l’exili. Marxaren aquells que els avis i pares consideraven millor que fugissin i d’altres que ho feren per por. Ho passaren molt malament a les platges franceses d’Argelers i Portvendres, habilitades com a camps de concentració. Molts anaren tornant.

El relleu per destitució de l’alcalde es va fer “manu militari”, pistola en mà. Havia tingut la dignitat d’esperar-se a que arribessin i ho va manejar, tot amb ordre, un militar que havia estat abans com a Guàrdia Civil a Calella. Va esdevenir alcalde per uns dies.

S’anomenava dia de la “Liberación”. Així fou per les moltes coses que desapareixien: la incautació de cases, de cotxes, de terres i de fàbriques, la destrossa de les esglésies. La dels escolapis es feia servir de presó, més de cent calellencs hi varen ser tancats; la de de les josefines, de cafè; la dels frares, cremada; la de les monges, de magatzem. La capella de Sant Quirze i Santa Julita incendiada i cremat el retaule de Sant Elm del segle XV. La parròquia destrossada a pic i mall, no com el peu d’unes fotografies que ve a dir que havia caigut de manera espontània. Es recuperava la llibertat de l’església catòlica i els seus símbols perquè fins i tot s’havien recollit les imatges de les cases particulars i cremat a la platja.

La part més lamentable de la desgraciada guerra foren els 15 assassinats, 11 religiosos i 4 civils. Fins i tot s’ha beatificat un frare assassinat a la part del far juntament amb altres. No hi hem vist cap placa de record, en canvi a la Fàbrica si, on les bombes únicament varen causar destrosses materials. Les tres persones mortes al bombardeig a la zona de les cases barates i els 80 soldats calellencs d’ambdós bàndols morts en combat.

Es celebrava la diada amb el cerimonial propi del Movimiento. Dues comitives, molts i moltes amb la camisa “azul”, cap a la creu dels Caiguts a dipositar la corona de llorer i les cinc roses “simbòliques”. Cant del “Cara al Sol”. Després, un bon dinar de germanor dels ex-combatents, ex-captius i autoritats. Es deia que havien passat els anys i lògicament havien mort o marxat alguns i, en canvi, cada any eren més a dinar.

Acabarem amb un fet rigorosament cert que diu de la innocència infantil i la cruesa de la nostra guerra. Demanava un nen: “mare, jo vull pa amb tomàquet. Calla, ja ho saps que no hi pa. Doncs feu-me una torrada…”