L’art “d’afectar mínimament” el patrimoni arqueològic
#lectoropinaCalellaCOM: Montserrat Nogueras
He tingut l’oportunitat de llegir l’informe emès l’agost de l’any passat per les arqueòlogues del jaciment del Roser, el qual mostra com es va executar en el seu moment l’exigència del Departament de Cultura de definir en el projecte “la posició dels pilars (…) per tal de garantir que la seva col·locació no afecta o afecta mínimament la integritat i / o la visualització de les restes arqueològiques”. Precisament perquè l'”afectació mínima” hi pren una forma ben concreta, i està lluny de ser “mínima”, l’informe resulta interessant en el pla conceptual. La manera com el Departament havia formulat el seu imperatiu creava la il·lusió que n’hi havia prou amb moure alguns pilars de lloc per assegurar la compatibilitat de la construcció de l’edifici amb la preservació de les restes. Això no és així, però l’administració es val de realitats paral·leles fetes a base de documents. I aquest acompleix exquisidament la funció de nodrir la fantasia administrativa, en la mesura que documenta els danys tant com s’esforça per minimitzar-los.
El primer que cal dir és que, per molt que s’hagin mogut de lloc, hi ha més d’una vintena de pilars a dins del jaciment, amb tot l’impacte visual que impliquen. Però es veu que aquest bosc de columnes “no afecta o afecta mínimament la integritat i / o la visualització de les restes arqueològiques”: el Departament de Cultura no es planteja que encaixonar el jaciment en el formigó i omplir-lo de pilars degradi irreparablement el valor de les restes com a objecte cultural. En comptes d’això, exhibeix com a prova del seu zel per la cura del patrimoni el fet d’obligar a fer un ball de columnes, quan en realitat la cura de debò va dirigida a assegurar que la construcció de l’edifici tiri endavant. Per això cal una memòria escrita que doni un aire tècnic i respectable a la trinxadissa.
Comencem per glossar els termes afectar i afectació, eufemismes clau de sistema, ja que permeten de presentar d’una manera més vague i sobretot menys greu l’operació consistent a destruir totalment restes arqueològiques per obrir pas al formigó. Perquè això és el que vol dir “afectar”: destruir, ni més ni menys. Cada cop que una estructura romana és eliminada, es diu que “queda afectada” per la construcció dels pilotatges i l’encepat. “Queda afectada” fa menys mal d’ulls que “queda eliminada”. I aquesta és la gràcia del tecnicisme.
I després hi ha el plantejament mateix de l’informe. Tal com és propi de la literatura arqueològica, les restes hi són documentades segons un procediment rigorosament científic, cosa que confereix al conjunt un aspecte impecable i l’investeix d’una autoritat fora de tota discussió. Tanmateix, rere l’aparat tècnic i l’aire d’objectivitat el que tenim és un document força problemàtic.
Com que es tracta essencialment de llistar les restes que s’eliminen, aquest informe presenta dues diferències fonamentals respecte d’altres tipus de documents arqueològics. El primer és que, malgrat que el contingut es refereixi a les restes, la lògica que estructura l’exposició és la de les obres. La informació es desgrana pilotatge per pilotatge, seguint estrictament l’ordre amb què estan arrenglerats. El resultat és un estrany cosit de parts del jaciment discontínues, tractades cadascuna com una unitat discreta i aliena a les altres. Tot i que s’inclouen a les primeres pàgines un parell d’imatges generals del jaciment, a efectes pràctics el conjunt desapareix: atès que tot s’observa a través del projecte constructiu, allí on no hi ha cap estructura de l’edifici no hi ha jaciment.
I això enllaça amb la segona característica. Com a treball arqueològic, té un caràcter rigorosament descriptiu: documenta les estructures i n’ofereix una datació, però més enllà d’això, s’evita interpretar. En el lloc on normalment hi hauria la conclusió de cada part, amb la interpretació corresponent, hi trobem la nota que explica l’afectació. Es pot al·legar que l’objectiu d’aquest informe no és pas interpretar, sinó simplement documentar què hi ha d’una manera objectiva. Però donem, per exemple, una ullada a aquesta descripció corresponent al pilotatge 12:
“El pilotatge 12 se situa a l’oest del sector 1, entre la piscina de l’àmbit 4 i l’hipocaust documentat al nord. En aquest sondeig únicament s’han localitzat anivellaments i un possible nivell de circulació, o preparació de paviment, UE 1360, amb una llar retallada en aquest (UE 1363)” (p. 41).
No sembla que hi hagi gran cosa, com ho suggereix l’adverbi “únicament”. Les restes a banda i banda s’identifiquen no tant per localitzar el pilotatge com per mostrar que allà hi ha estructures importants i que s’han preservat. Destruir allò que queda entremig és, doncs, l’afectació mínima. Però què passaria si el subjecte de la primera frase no fos el pilotatge, sinó l’espai del jaciment que envaeix? Bé caldria dir que la piscina i l’hipocaust ―un sistema per escalfar el terra― dibuixen una àrea termal, a la qual aquest espai ha d’estar vinculat d’una manera o altra. I seria difícil evitar preguntar-se sobre la seva funció. Es podria esmentar també ―perquè la nota d’afectació no ho fa― que a la zona afectada per l’encep hi ha un pilar que fa de brancal de pas de porta, cosa que testimonia l’accés des d’aquest punt a l’estança calefactada que hi ha al nord. Si es desestima donar aquesta informació no és pas perquè no sigui objectiva ―que ho és―, sinó perquè canvia substancialment la valoració dels danys. Costa escriure “únicament”, quan veiem que es clava una bona queixalada a un conjunt termal que té dos mil anys.
El focus escrupolosament posat sobre el pilotatge i res més que l’espai del pilotatge no té res de neutre ni d’objectiu. És precisament el fet d’aïllar cada bocí de jaciment i de privar-lo d’interpretació allò que produeix unes restes insignificants, en el sentit etimològic de la paraula. No signifiquen res, perquè s’arrabassen al context on prenen sentit.
Per això com menys vistoses són, més fàcil és posar-hi un encep a sobre. Però de vegades no n’hi ha prou amb aplicar un grau zero estricte a l’exposició per dissimular els danys. L’informe exhibeix tot un repertori de recursos per justificar la nota d’afectació que espera indefugiblement al final de cada descripció. Una opció consisteix a desvincular la construcció de l’edifici dels estralls que causa. Quan l’agrupament de dos pilotatges fa que les dimensions de la superfície destruïda siguin escandaloses, es diu que les estructures corresponents estan “afectades pel mateix procés d’excavació arqueològica” i que “la seva eliminació és necessària per continuar amb l’excavació arqueològica”. Tanmateix, l’excavació s’ha de realitzar d’acord amb una finalitat ―que podria ser, per exemple, documentar les restes més antigues en algun indret particular a fi de poder museïtzar-les. Una cosa és la destrucció lligada a la realització d’una estratigrafia completa i una altra de ben diferent és aquesta mena de nihilisme disfressat de procediment tècnic que normalitza la destrucció com a principi, quan l’únic que justifica la destrossa és la ubicació dels pilotatges.
Una altra manera de deslligar la trinxadissa de les obres consisteix a fer notar que l’estat de conservació de les restes és deficient. És el recurs utilitzat per minimitzar allò que considero un dels estralls més tristos del catàleg: la mutilació de la gran sèquia. Un pilotatge ―que potser en són dos― cau enmig del seu recorregut, just en el punt on es connecta a una segona canalització que s’endinsa sota el talús oest i que segurament duia l’aigua fins al centre terrissaire. A la descripció d’aquest tram afectat ―és a dir, eliminat― s’afirma que el mur de base de la canalització “en aquest punt es troba molt malmès, conservant només una filada de pedres i sense els murs de la canal i la solera que se li sobreposen al sector 4”. Una frase tan llarga, consagrada a deixar clar què no hi ha, només s’explica en un informe tan succint per la voluntat de menystenir allò que hi ha. Les fotos mostren que les restes són ben visibles, i s’haurien de conservar en la seva integritat ni que sigui perquè si es vol museïtzar alguna cosa, és lògic tractar la xarxa de distribució hidràulica com una unitat funcional. Malauradament, l’única lògica que compta aquí és la dels pilotatges.
Finalment, si fallen els recursos esmentats, sempre queda el comodí de la reconstrucció, que permet d’estirar la tolerància a la destrossa fins on calgui. És la solució emprada per justificar que es desmunti, al sector oest de la vil·la, un mur de més d’un metre d’alt, gairebé tres metres de llarg i 85 cm d’ample, a més del paviment d’opus signinum d’una cambra. Es presenta com una destrucció doblement virtuosa, ja que permet de preservar la boca del praefurnium de les termes, sobre la qual s’havia previst inicialment el pilotatge, i a més és reversible: se’ns diu que “es va acordar amb l’arqueòleg territorial el seu desmuntatge i posterior muntatge per sobre de l’encepat per poder oferir una lectura correcte d’aquest espai un cop estigui museïtzat.” (p. 22). Substituir un mur i un paviment originals per uns de reconstruïts és donar gat per llebre, però per a l’administració l’argument és plenament satisfactori i tanca tota discussió.
Podria continuar, perquè hi ha altres recursos, i alguns de ben enginyosos. Però crec que allò que s’ha dit fins aquí és suficient per valorar el vist-i-plau que el Departament de Cultura de la Generalitat va donar al llistat d’afectacions, considerant que “són les imprescindibles i estrictament necessàries per poder desenvolupar el projecte constructiu (…) amb la mínima afectació possible i en les millors condicions”.
No podem caure en la trampa de creure que aquesta mínima afectació existeix realment i que és el resultat d’una valoració objectiva que l’informe simplement registra. Ben al contrari: és una cosa que l’informe produeix a base de minimitzar, banalitzar i ometre. Es tracta de donar cos a la fantasia segons la qual es pot compatibilitzar la construcció de l’edifici i la preservació de les restes si cada part fa un mínim assumible i equitable de concessions. La mínima afectació seria la contrapartida simètrica als ajustaments que pateix el projecte constructiu. Però això és mentida. Acceptar la noció mateixa d’afectació mínima implica no voler veure l’única cosa que l’informe posa en evidència, i és que allò que s’ha posat en el centre absolut és l’edifici. Com que les necessitats de l’edificació es redueixen a les que vénen determinades per les lleis de la física, el jaciment fa nosa només en alguns punts. En conseqüència, es tracta d’eliminar aquesta nosa amb el mínim de soroll possible i fer-ho passar per una pràctica respectable de conservació del patrimoni.
En realitat, les necessitats inherents a la preservació de la vil·la són incommensurables amb les que planteja la fonamentació d’un edifici, perquè no són purament materials. Conservar unes restes que emergeixen de les profunditats del temps implica també crear un espai que les posi al centre, pensant que són allí per ser contemplades; que aculli no solament la seva materialitat sinó també la seva presència, com a irrupció insòlita i preciosa del passat en el present; i, en definitiva, que potenciï la seva capacitat de produir sentit. Dins d’aquesta lògica, que és la de l’experiència estètica, intel·lectual i emocional, no hi ha lloc per a una gàbia de formigó.
Una política de protecció del patrimoni que no té com a finalitat última la protecció mateixa del patrimoni no respon, contràriament a allò que afirma la Sra. Maite Miró, cap del Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat, a “l’esperit de la llei”. Precisament aquesta responsable de Patrimoni va passar fa uns mesos pel programa de TV3 Tot es Mou per parlar de les obres al jaciment del Roser. I ens va deixar aquestes paraules memorables: “S’ha estat treballant amb els promotors de cara a modificar el projecte per poder-lo… euh… perquè fos molt més… euh… millor per ensenyar les restes…” Mai uns titubejos han estat més eloqüents. És el que passa amb la realitat paral·lela de l’administració: sobre el paper, el tecnicisme construeix un món propi pulcre i radiant d’expertesa, benignitat i rectitud. Però quan toca explicar al comú dels mortals el sentit del carnatge que s’està fent, comença a fallar la retòrica.
