Una història d’amor
No busquis ningú perquè balli amb tu, la teva parella de ball és aquesta persona del mirall. Aquella que veus cada dia i que, de vegades, ignores de manera conscient perquè no t’agrada, no hi confies o no la coneixes suficient.
Amb ella passaràs tota la vida. Tu decideixes si és una condemna o una història meravellosa d’amor incondicional.
N’aguantaràs les bromes, les rialles, les llàgrimes… Els cabells sempre llis o dramàticament encrespats. Els canvis d’humor, els errors, les incoherències, el passat, l’equipatge de ferides i laments, les queixes i els ulls cansats. Cosiràs la seva ànima quan sentis que està esfilagarsada, subjectaràs el seu cap quan el tingui ajagut, recordaràs per què segueix caminant quan en un racó fosc del camí ho hagi oblidat i no tingui ja ganes de res. Veuràs com creix i com se supera, veuràs com ensopega i es fa mal. Veuràs com estima i com s’espanta.
Hauràs d’estimar aquesta forma que té de fugir quan estima molt i la por de no estar a l’alçada que fa que el món la titlli d’esquerpa. Almenys, fins que s’adoni de tot el que val. Fins que descobreixi que és tan immensa que no es pot contenir ni escapar-se d’aquesta rotunda immensitat.
Hauràs d’acceptar la seva por de mostrar-se i dir en veu alta el que vol perquè creu que no s’ho mereix. Almenys fins que s’adoni que no necessita fer res extraordinari per ser extraordinària… Que no cal que segueixi demostrant res per guanyar-se un respecte que sempre ha estat seu, perquè no ha vingut a subsistir sinó a viure intensament.
Hauràs de dormir amb aquell nen o aquella nena espantada que vas ser fa anys… Aquella nena que creu en fantasmes i encara no sap que els ha creat ella. Que t’explica històries tristes de final terrible perquè no surtis de la circumferència que té marcada al seu voltant on mai no passa res emocionant, però el dolor sembla suportable.
Almenys fins que un dia surti i li toqui el sol i descobreixi que el dolor sempre hi és, que la por sempre hi és, que la possibilitat que tot se’n vagi en orris en cinc minuts sempre hi és, facis el que facis.
Has d’abraçar la seva fredor i aspror, la seva por a les abraçades perquè sent que quan abraça li calculen el valor i surt mal parada… Almenys fins que es reconegui com allò que realment és.
Fins que hagi de tornar a començar perquè acumula tanta ràbia i pensaments escombraria que no pot amb la seva ànima i obri la porta perquè marxin els monstres i la finestra perquè entri l’aire fresc i s’emporti la pudor de la culpa. No li retreguis res, no la culpis per fer ni per no fer. Ni per caure i no voler aixecar-se. No la culpis per no saber, ni per no voler escoltar, ni per tancar-se en ella mateixa tan fons que miri el món i només vegi un punt blau llunyà en una altra galàxia que no és la seva. No la culpis per res, perquè necessita deixar anar i tenir paciència, el seu cos petit i lligat a la por i al retret constant només li cal temps per descobrir-se lliure… Només li falta mirar atentament la cel·la de la presó on és i descobrir que els barrots són imaginaris i que la presó se la va inventar ella com a càstig per creure’s culpable i terriblement imperfecta.
Has de viure amb aquestes paraules dures que es dedica cada dia tot i conèixer les seves paraules més belles… Almenys fins que un dia aprengui a estimar-se i es miri de veritat i vegi tota la bellesa acumulada que abans li passava desapercebuda perquè només mira cap el dolor i l’angoixa…
Aquesta és la història d’amor en què hauràs d’entrenar més la teva paciència, la teva compassió, les ganes de compartir i donar. Aquesta és la història d’amor en què hauràs d’invertir més temps a la teva vida… La història de la qual penjaran i dependran totes les les altres històries d’amor.
Et portarà temps, potser una vida sencera. Encara que hi haurà moments bonics, moments durs, moments rars… Llunes de mel i crisis severes…
Hi haurà tants miralls allà fora mostrant el teu desamor, la teva por i la teva culpa perquè els vegis que voldràs caure en la temptació d’anar per la vida amb els ulls tancats.
Fugiràs d’ell o d’ella i de tu. Fugir del que t’espanta només posterga la por, no l’atura, no l’apaga, no la disminueix, sinó al contrari, la fa més enorme i rotunda, la mitifica, la posa al focus de la teva vida.
No hi ha dreceres per a l’amor propi, hi ha camins simples basats en veritats nues i paraules belles i senzilles, gestos bàsics de respecte, moments de pau i riure, passos petits que et porten a sentir que estàs amb tu i que passi el que passi no et trairàs. No t’afanyis, no jutgis el seu destí, no et culpis dels seus errors, no et demanis el que no et pots donar, encara.. No vulguis canviar el nen o la nena perquè entendrà que no l’estimes com és, dóna-li aire perquè respiri i decideixi canviar ella sola, perquè es mereix una vida millor.
No busquis ningú més, la teva parella de ball és aquesta persona del mirall. Els altres arribaran quan aprenguis a ballar amb ella i estimar-ne la deliciosa imperfecció. Aquest és el mateix amor, l’amor propi…
