Els anys cinquanta (XVI): el tren de la costa V

Vàrem arribar a Barcelona i ara tornarem cap a casa. Ens situarem en el darrer tren que sortia de Barcelona cap a les 19:30h. Alguns tenien temps d’anar a can Nebot o a Rusafa a “prendre algo”, tal com es diu ara, i seguidament feien via cap el majestuós vestíbul modernista de l’estació de França. Un vestíbul que tenia un quiosc ben sortit de diaris, llibres i revistes. A la part dreta, un café-bar força elegant amb aires distingits. En aquest vestíbul hi haviem vist gent de la que sortia als diaris, jugadors de futbol, de bàsquet i ciclistes que havien de facturar la bicicleta al furgó del tren. Destacaven els venedors dels diaris de la tarda al crit de “ciero” (Noticiero Universal), La Premsa, també anaven per les andanes.

Entràvem a les andanes por una porta àmplia que tenia el corresponent reixat de ferro forjat i un empleat amb la seva gorra per demanar els bitllets i picar-los. Dins es veia un parada ben sortida de llaminadures, on feien compres aquells que tenien per costum portar-ne pels familiars, especialment pels petits. Arribaven els viatgers que havien anat de compres amb els paquets embolicats amb paper de noms tan coneguts com Sepu, Almacenes Jorba, Almacenes Capitolio (encara molta gent en deia els “alemanys”, nom que havia perdut el 1945) i fins i tot Almacenes El Águila, que va desaparèixer molt aviat. Carregats calia buscar el rètol penjat del tren que havia de dir: Semidirecto Maçanet – Massanes, via Mataró”. La broma era que no sempre estava el tren format a la via 1 o 2, sinó a la via 0, o posava los “los 4 coches por cabeza”, la qual cosa obligava a fer una caminadeta per tota l’andana de la part dreta.

Dalt el tren, a l’hivern es notava l’aire recarregat per l’escalfor de tot el dia. S’omplien els seients ràpidament, perquè els de Mataró tenien la costum d’agafar els trens directes i no era estrany sortir amb gent dreta. Passava moltes vegades un venedor de llaminadures amb una panera i americana blanca que segurament era de la parada que hem anomenat.

Arrencat el tren, agafava velocitat i no es veia res mes que els escassos llums de les estacions i els pobles fins arribar a Mataró, on es produïa una primera buidada de personal. La segona es feia entre Arenys i Canet, cap a Sant Pol i Calella quasi es viatjava en família. La parada d’Arenys era més llarga i l’aprofitava un venedor d’ametlles d’Arenys, confits i pinyonats, que entrava als vagons dient en veu alta “ametlles”. Resultava curiós escoltar als viatgers que coneixien  arribaven a destí per la fressa, els canvis de vies d’entrar a Canet, el pont de ferro de la riera de Sant Pol i els túnels de Calella.

Ara tres anècdotes. Primera: un dia, mentre esperaven el tren a Mataró, es presenten a l’andana la parella de la Guàrdia Civil amb l’arma llarga, acompanyats del vigilant de l’estació, un home amb uniforme marró, armat amb un Winchester -si, l’arma popular del cine de l’oest-. Para el tren i veiem que dalt la màquina el maquinista i el fogoner amb les pales a la mà fan baixar una persona que varen explicar havia saltat en marxa des de el primer vagó a la carbonera, tot dient “no entendemos como no se ha matado”. Va resultar que el saltador era un calellenc, en Joaquin, conegut com “el cabrero”.

Segona: havíem comentat que hi havia finestres del vagons que anaven amunt i s’aguantaven amb un pestell. A un xicot alemany li va caure la finestra sobre els dits i amb l’altre mà no podia aixacar-la, ho va intentar el que estava al seu costat i tampoc fins que un dels joves de Canet que portava eines va treure un parell de tornavisos i fent alçaprem el varen lliurar. Estava vermell i desprès va quedar blanc. Afortunadament, hi havia una solidaritat molt reconfortant i de seguida va venir una senyora amb aigua i una altre amb colònia per reanimar-lo. Només anava dient danke, danke. No va necessitar comprar cap souvenir, ja el tenia.

Tercera: a l’arribar a la quietud de la parada d’Arenys, se senten uns forts cops provinents del vàter. S’acosten persones i, des de dins, un home deia que no podia obrir la porta. La forcen i surt el passatger acalorat preguntant “on som?”. “Entre Arenys i Canet”. Exclama: “jo havia de baixar a Caldetes!”

El descarrilament: tenim “l’honor” d’haver descarrilat en el tren de les nostres “aventures”. Afortunadament, no va passar gairebé res. Fou quan es feien les obres de suprimir l’estació vella d’Arenys i desplaçar les vies. Posaven els trens a les vies antigues cap a mar, que eren de rails més prims. Era a ple dia i el tren a la via 4 es va posar en marxa en direcció a Canet. La màquina, el furgó i el primer vagó van agafar bé el canvi de via cap a la via 3, però el segon vagó, en l’anomenat creuer, salta de la via i s’entrevessa arrossegant al tercer fora de la via. Del quart, que era al qual anàvem, només va saltar de la via el primer joc de rodes, tot molt lentament. Es va produir una forta trontollada que ens va espantar i ens vam aixecar del seients. Recordem molt bé la veu del “recader” de Calella, Joan Duch, dient “no us moveu, no passarà res, anem molt poc a poc”. El tren va parar i solament es va fer mal un home que havia saltat del tren. La veterania cridant a la prudència va resultar oportuna.

Fins aquí les histories del tren de la costa, confiant no haver-nos fet pesat. Si així fora, disculpin. El tren d’aquells anys donava per a molt. El considerem important per la comunicació de tot el Maresme i la creació de riquesa. Per això, i com a opinió personal, el tren està molt bé on està. No neguem que els geòlegs puguin encertar-ho anys a venir. Ara el que cal és anar arreglant els desperfectes del mar revoltat, tal i com es va fer en els trams que en el seu dia vàrem comentar. Deixar dir a xerraires i “llumbreres” que ens volen treure el tren. Per Calella aventurem com urgent la supressió dels passos a nivell. Caldrà imaginació del consistori per fer els passos al passeig i la platja i la gran obra seria el soterrament que lamentablement no comptem veure.