T’estimo, ets perfecte… Ja et canviaré
De vegades creiem que estimem una persona, però en realitat estimem la imatge ideal que en tenim… La versió que ens agradaria tenir al nostre costat i que ens fes sentir meravellosos. Una versió que ompli tots els nostres buits i ens ajudi a oblidar que no ens agradem a nosaltres mateixos. Encara que això no és amor, és necessitat. I hi caiem tots alguna vegada, en major o menor mesura, per això l’important és adonar-se’n.
No canviem ningú. Les persones canvien si ho necessiten, si volen realment, si arriben a aquest punt en què el que viuen és tan dur que els compensa intentar veure-ho tot d’una altra manera i arriscar-se a fer allò que fins ara no s’ han atrevit a fer.
Per canviar cal aprendre a pensar diferent i, en conseqüència, actuar diferent. És a dir, canviar els teus esquemes de vida, els teus patrons mentals i els teus hàbits. Les persones del nostre entorn ens ajuden a canviar de moltes maneres, de vegades posant-nos-ho molt difícil i forçant-nos a fer el que mai havíem pensat que faríem per pura necessitat i supervivència. Encara que no canviem per elles, ho fem perquè el que vivim al costat ens fa veure les coses d’una altra manera i això ens obre a noves possibilitats. És important tenir clar que ningú canvia perquè un altre li insisteixi, li faci xantatge emocional o li posi un ultimàtum i, si ho fa com a resultat de tot plegat, no es tracta d’un canvi real, és una carota que es per ser acceptat per l’altra persona i que, algun dia, s’haurà de treure.
Canviar a altres pel seu bé o pel nostre? Volem que canviïn perquè siguin feliços o perquè ens facin feliços? Canviar-los com? Què ens fa saber què li convé realment a una altra persona? Cadascú viu un procés intern d’autoconeixement i té el seu ritme, no el nostre. Té dret a parar, fer-ho a poc a poc o decidir no canviar mai, encara que ens faci mal, encara que en mirar-lo creguem que desaprofita el seu temps o la seva vida, precisament perquè és seva i no nostra. I perquè el que per a tu és una pèrdua per a aquesta persona pot ser un aprenentatge valuós
Quan estem amb una altra persona a qui estimem i “necessitem” que canviï, sense voler-ho i sense saber-ho, li estem transmetent a cada instant la nostra disconformitat respecte a ella. Li estem dient amb els nostres gestos i les nostres mirades que no és correcte tal com és, que hi ha alguna cosa en ell o en ella que no acceptem, que perquè el seguim estimant han de ser altrament. L’ estem rebutjant.
Que quedi clar que no em refereixo a haver de viure sense que ningú no s’adapti a l’altre una mica, tots ens adaptem quan decidim començar un projecte en comú. I tampoc no es tracta d’assumir que l’altra persona ens tracti malament, no em refereixo a això, cadascú és responsable dels seus actes. Encara que fins i tot en aquest cas terrible, cal tenir clar que no canviarà i deixar d’esperar el miracle mentre patim allò que no mereixem.
Hem de ser honestos amb nosaltres mateixos i amb les persones que estimem i deixar de veure-les com un projecte, com “el nostre projecte”. Deixar d’esperar que ens donin allò que nosaltres no som capaços de donar-nos, deixar d’esperar que ens completin i permetre’ls que siguin allò que són. Estimar el que és o decidir prendre un altre camí. No estar esperant, ni pidolant fins que siguin d’una altra manera… Que s’aixequin un matí i s’adonin del que no s’han adonat fins ara i facin un gir radical a les seves vides. No passarà. I pensar el contrari fa mal a tots dos.
Quan mirem una altra persona esperant que canviï i demanant-li que sigui altrament no només li estem retret el que és, l’estem jutjant i etiquetant. I la nostra mirada de desaprovació també, en certa manera, l’està incapacitant per fer-ho. Li diu que encara no passa la prova, que no arriba al llistó. El porta a la desconfiança, a sentir-se rebutjat o rebutjada, a sentir-se defectuós, inadequat, a mitges, provisional. Aquella persona es valora a través de les teves paraules, dels teus judicis i de les teves mirades. La persona que estimes se sent inútil perquè el veus inútil. Se sent poca cosa perquè el veus poca cosa.
Encara que ho facis sense adonar-te’n, sense voler… De vegades, pensant que ho fas perquè l’ajudes a millorar, perquè és bo per a ell o per a ella, perquè l’estimes… Com si el teu criteri fos l’únic a considerar i tinguessis clar millor que aquesta persona el que li convé, quan amb prou feines de vegades sabem el que ens convé a nosaltres mateixos. Encara que en realitat ho fem perquè tenim por i no ens reconeixem tal i com som.
Tots canviem quan estem amb altres persones, però mai traint la nostra essència i sempre que el canvi sigui voluntari i no fruit d’una manipulació. Perquè si ho fem sota aquesta pressió i sensació de menyspreu mai no surt bé. Potser el millor és acceptar que la persona és com és i si no ens convé la seva companyia allunyar-nos…
El més trist de tot i el més irònic és que quan mirem una altra persona, en realitat, el que veiem és a nosaltres.
Quan mires aquesta persona et veus a tu. La teva suposada petitesa, la teva suposada incapacitat, aquest rebuig que sents per tu mateix o tu mateixa que es projecta en totes i cadascuna de les persones per qui et creues, i amb les quals estimes encara més.
Perquè veus en ell o ella allò que hi ha en tu, per excés o per defecte, el mateix o tot el contrari, allò que enveges o allò que avorreixes, allò que t’espanta, allò que encara no has perdonat, allò que et fa mal.
I li demanes que canviï perquè deixi de ser un mirall perfecte que no vols veure en tu. Perquè la seva presència t’esgarrapa i et recorda el que no vols recordar.
Esperes que canviï el mirall perquè deixi de recordar-te tota aquesta tasca pendent dins teu. Independentment que aquesta persona tingui moltes coses per aprendre com tu, moltes coses per reconèixer, molta feina interna pendent com tots. No vull dir que sigui un sant. Precisament aquesta feina interna que té pendent també es reflecteix en tu, perquè ell i ella també projecten. I això us fa a un i altre candidats ideals per a aquest experiment en què un intenta canviar a un altre i a l’inrevés, mentre evita canviar ell mateix per dins, perquè l’espanta massa, encara que sap que és el que realment solucionaria el problema i acabaria amb aquesta batalla de projeccions i retrets.
Quan mirem una altra persona, i no l’acceptem tal com és, li estem demanant que sigui millor mentre amb tot el nostre ésser li estem dient que no ho aconseguirà, que mai no canviarà suficient com per agradar-nos i satisfer-nos, que faci el que feu sempre es quedarà mitges, perquè el que realment necessitem canviar és a nosaltres mateixos. Perquè el que ens cal de veritat és aprendre a mirar-nos d’una altra manera a nosaltres. Trobar aquesta ombra que portem a dins, i que no ensenyem a ningú perquè no surtin corrents i espantats i no ens deixin sols, per abraçar-la. Mentre no siguem capaços de reconèixer-nos, de veure allò que no ens agrada en nosaltres i acceptar-ho, canviar el possible i assumir la resta, no podrem alliberar-nos ni alliberar altres del pes que suposa ser el nostre mirall.
Mentre no canviem la nostra manera de pensar i pensar-nos a nosaltres mateixos, de mirar-nos i parlar-nos, seguirem veient el món i les persones que estimem amb el mateix menyspreu i exigències amb què ens mirem a nosaltres mateixos. Tant se val si és la teva parella, el teu pare, la teva germana, el teu fill o el teu amic… Ens veiem en tots ells i a tots els hi demanem que canviïn perquè ens molesta el que contemplem.
Estimem a mitges perquè ens estimem a mitges o gens… Perquè en mirar als ulls del nostre company, veiem el monstre que no volem reconèixer que portem a dins… I que en realitat és un nena o un nen trist i espantat que està esperant ser alliberat i reconegut i rebre una abraçada.
Ningú no ens fa feliços. Només ho aconseguim nosaltres mateixos quan som capaços de mirar a dins i ja no ens avergonyim de nosaltres mateixos i estimem el que som.
Nota : I love you, you’re perfect… Now change! és el títol orginal d’un musical de Joe DiPietro i Jimmy Rogers, estrenat el 1997, que tracta en to de comèdia el món de les relacions… «T’estimo, ets perfecte… Ja et canviré» és el títol que se li va donar a l’obra en català.
Mercè Roura, coach a Creu Groga
