Els anys cinquanta (XV): el tren de la costa IV

Sortim de Mataró en tren directe fins a Barcelona. Agafava velocitat i augmentava el trontoll. El tren passava ràpid pels pobles i nosaltres també passarem ràpid atès el que es contemplava.

Passem per Vilassar, estació titulada “ Vilassar, Cabrils i Cabrera”. Arrel de les estacions que possibilitaven anar a diversos pobles, recordem una anècdota que ens va explicar un avi. Aquells anys es conversava molt als trens i s’explicaven fets i anècdotes. Igual que ara!! La majoria treu el mòbil i es posa a fer-hi el que calgui. Tant sols diuen bon dia o bona tarda als companys de viatge i no obren la boca. En els trens ara hi ha un silenci quasi sepulcral. Confirma la dita “cuando callas estás como ausente”. En diuen la societat de la comunicació, serà de la comunicació electrònica. Quants viatges havíem passat amb animada conversa i, en arribar a Barcelona, escoltar “s’ha fet curt el viatge”. Anem a l’anècdota: a principis de segle hi havia costum a les estacions que un empleat passés per l’andana cridant el nom de l’estació i el temps de parada. Bé, a la línia de Vic hi ha una estació anomenada Balenyà, Seva, Tona i Taradell i quan passaven dient el nom i un minut de parada, havia sortit per la finestreta algun viatger dient : “només un minut per tants pobles”. A Vilassar recordem un preciós passeig de palmeres que orlava la carretera, que va desaparèixer en ampliar-la.

Les converses al tren també portaven situacions molestes. Particularment recordem els comentaris sobre el fet que Calella estigués fent tants hotels i establiments pels turistes. Estàvem a finals dels anys cinquanta. Comentaris que aquells anys consideràvem, i continuem considerant, impertinents com :“ja ens explicaràs que penseu els de Calella, que ja us coneixem, fent tants hotels pels alemanys. Serà un fracàs, no durarà  i no tindreu prous arbres al passeig pels que es penjaran”, amb la qual cosa reconeixien de manera implícita que hi havia molta gent dedicada a fer reeixir la ciutat amb la nova dedicació econòmica.

Seguim a tota màquina, veient a les diferents estacions el cap plantat amb la seva gorra vermella i la bandera enrotllada, donant pas al tren. Es notaven i trontollàvem pels canvis de via que es passaven a bona velocitat. A la part de mar, continua platja fins arribar a Montgat, on florien establiments de banys que ja començaven a estar desfasats i que havien estat la delícia de molts barcelonins dècades anteriors. Qui no recorda el Banys Emporium, Virgen del Carmen i continuaven entrant a Badalona amb el Banys Balluguets, La donzella de la costa, Titus i el Tiburón. La majoria desapareguts pel mar i la llei de costes. Creuem el túnel de Montgat – el primer que es va fer pel tren a Espanya- i se sentia una olor àcida procedent d’una industria productora d’àcid sulfúric i fertilitzants. Al costat de mar es contemplaven indústries, com Cros i Anís del Mono, que encara subsisteix.

Dins de les converses de tren, recordem com quan hi havien diversos calellencs i contemplaven el magnífic passeig amb palmeres de Badalona, sortia la comparança acceptant que era i és molt maco però que a l’estiu hi feia un sol inaguantable, mentre que al de Calella l’ombra dels plàtans donava frescor. Lloem les coses del nostra poble, faltaria més. Passar l’estació de Badalona sense parar sempre ens havia semblat curiós, al ser una ciutat gran.

Passem l’estació de Sant Adrià i el riu Besós, amb el seu pont de ferro que les riades del 1962 es varen emportar (es deia que l’havien hagut de volar). Seguidament, l’estació de Poble Nou que lluïa la campana més brillant de tota la línia, en contrast amb la grisor dels edificis pel fum de les indústries. A la part de mar es veia l’estació dedicada a mercaderies de Barcelona-Bogatell, magatzem de vagons i algunes màquines en les seves nombroses vies. Es podien veure els vagons de passatgers del anys 20, que el 1957 es varen utilitzar perquè els corrents s’havien destinat a traslladar treballadors a la “vendímia” de França. Hi hagueren queixes per l’antic dels vagons, però resultaven molt còmodes pel seu ensofanat, especialment els de primera classe. Eren uns vagons més petits sense passadís i cada compartiment tenia la seva porta. Quan parava resultava pintoresc veure tantes portes obertes. A la part del Poble Nou, sobresortien les cúpules dels panteons del cementiri i moltes parets, fins el punt que un espai on quasi sempre parava el tren, abans d’entrar a l’estació de França, esperant la llum verda, s’anomenava com “villa paredes”. Es veien a la banda de mar les desafortunades barraques del Somorrostro i lentament cap al final de trajecte.

Estació de França de Barcelona

Entrem a l’estació de França, nom oficial “ Barcelona-Término”, quasi sempre a les vies 1, 2 o 3. Al baixar, es contemplava la distància que havia quedat la máquina dels topalls, telescòpics amb aigua per amortidor. Sentíem una olor típica i única, olor a estació de França. Al ser una coberta envidriada bastant bruta per fora, mantenia la barreja dels vapors de les màquines, el fum del dièsel dels automotors, el tabac de molta gent fumant i els productes de neteja dels expressos, especialment el procedent de Madrid, en el que no hi faltaven els vagons de color blau amb la senefa escrita “Wagons Lits – Compañía Internacional de Coches cama y de los grandes Expresos Europeos”, algunes en portuguès. Es podia escoltar el “clic” dels tècnics que, martell de mànec llarg en mà, picaven les rodes per comprovar estiguessin en bon estat.

Davant hi havia els lavabos, força nets, on els pares acompanyaven als petits almenys a rentar mans. Se sortia per una porta gran a l’esquerra amb un gran rètol “Salida – Exit”.  En un reixat de ferro forjat ens trobàvem amb l’empleat que recollia els bitllets, o una quarta part, tallat pel viatger quan s’havia comprat “ida y vuelta”. Hi havia empleats, amb la seva gorra de tarannà molt diferent, l’autoritari exigint “billetes” i el tranquil que semblava digués li he de demanar el billet. Se sortia al carrer Ocata, que tenia aspecte de carrer de poble i se sentia la fressa del proper carrer, Avinguda Marquès d’Argentera, on circulaven cotxes i tramvies.