Alejandro Padrón: d’ambaixador de Veneçuela a Líbia a una plàcida vida d’escriptor a Calella

• L'escriptor veneçolà Alejandro Padrón viu des de fa un any a Calella després d'haver viscut experiències com ser l'ambaixador del seu país a Líbia, on es va reunir diverses vegades amb el dictador Gaddafi. D'ell destaca que "vaig parlar amb ell com dotze vegades i mai em va mirar als ulls".

Alejandro Padrón és un reconegut escriptor que viu a Calella des de fa un any. Es va traslladar durant la pandèmia escollint la nostra ciutat “sense voler volent”, afirma amb un somriure. Vivia a la seva Veneçuela natal però va venir a visitar la família i, quan va esclatar la pandèmia, els van demanar que es quedessin. Tot i que ells estaven a Barcelona, la ciutat comtal els semblava extremadament cara i estava plena de “distraccions” per un escriptor. Van agafar un mapa mirant els municipis de la costa un per un i finalment van quedar-se a Calella.

Padrón s’ha integrat a la ciutat a través d’haver “trepitjat els carrers de Calella de totes formes, se on són totes les coses, he anat a tots els cafès perquè són la meva debilitat”. Però continua viatjant arreu per presentar el seu últim llibre, “París siempre valía la pena”. Demà el presenta a Madrid, però ja l’ha portat a Barcelona i a la Fira del Llibre de Viena. Una barreja entre ficció i realitat que explica les passes de l’escriptor Ernest Hemingway en la seva etapa jove per París. Ho narra a través de l’àlter ego del protagonista, un periodista francoamericà d’una edat similar, Max Sterling, i explicant el que el propi Hemingway no va poder encabir als seus llibres. “Jo havia de buscar alguna cosa que oferís al públic una versió completament nova”, assegura Padrón, pel que va prendre com a punt de partida el pròleg del llibre “París era una festa”, especialment el que l’autor diu que no va poder afegir.

“París siempre valía la pena” es l’últim llibre d’Alejandro Padrón.

Padrón es troba immers en la segona part d’aquesta trilogia, però també en un thriller policíac inspirat i escrit des de la Sala Mozart, de la que destaca la seva semblança amb un cafè vienès. “No se on em portarà”, admet l’escriptor en relació a la història, que únicament escriu des de Can Salom i que és la seva primera incursió en el gènere, malgrat ser-ne un àvid lector. Al bar de la sala centenària de cinema ha fet amistat amb l’escriptor que treballa darrere la barra, Hilario Marín.

Però tot i que ara porta una plàcida vida d’escriptor, té un gran recorregut a la seva esquena. Va ser ambaixador de Veneçuela a Líbia, on va arribar a reunir-se diverses vegades amb el dictador Moammar al-Gaddafi. D’ell explica que “és un personatge ben sinistre, vaig parlar amb ell com dotze vegades i mai em va mirar als ulls. La conversa més llarga seria d’un minut, sempre per preguntar-me com estava el nostre dictador i coses de petroli. Era molt temut”.

Padrón és doctor en economia i especialista en petroli. La intenció de l’estrenat govern de Veneçuela, liderat per Hugo Chávez, era reactivar l’ambaixada a Líbia per ser un dels països amb més petroli, pel que Alejandro Padrón hi encaixava. “Venia enviat per un govern acabat d’inaugurar en el que molta gent hi creia, però jo no tenia res a veure políticament amb ell”, assegura, per això “quan em vaig adonar cap a on es dirigia el govern, vaig renunciar”. Va estar només dos anys en el càrrec, del 2000 al 2002.

De la seva etapa a Líbia destaca l’amabilitat de la seva gent tot i estar aterrats pel dictador Gaddafi. Padrón va endinsar-se en les ciutats, fet que no agradava al govern libi per por a que descobrís que no hi havia cap perill que els donés arguments per tenir atemorit al seu poble. Però el van deixar fer. De la seva experiència va escriure una crònica en format de llibre, titulat “Yo fui embajador de Chávez en Libia”.

Ambaixador de la Veneçuela liderada pel dictador Hugo Chávez a la Líbia sota la també dictadura de Gaddafi, Alejandro Padrón ha viscut els règims més estrictes.

Home despert i curiós, va descobrir que el periodista i escriptor uruguaià Eduardo Galeano va viure a Poblenou i no va parar fins a entrar en la que era casa seva per després plasmar-ho en una crònica, “Una cierta mirada”, inspirat pel que el propi periodista veia a través del seu terrat. El text, publicat al mitjà online La gran aldea, explica també les peripècies de Padrón i un amic per Calella i Poblenou, els establiments que van visitar i les persones amb les que van parlar fins arribar a donar amb la mirada de Galeano.