Els anys cinquanta (XIV): el tren de la costa III

Arribàvem a Arenys de Mar en la anterior columna. Ara sortim, algunes vegades amb la sotragada corresponent, i contemplem les  extenses instal·lacions ferroviàries. Entrem en un túnel, llavors de via única, sortim a un espai de platja desèrtic i a la carretera plena de camions estacionats, per un garatge i una casa de menjars. El poble de Caldes d’Estrac, dit Caldetes a l’estació, s’ens presenta amb xalets o torres d’estil modernista i noucentistes, amb bons jardins i esplèndid arbrat. És un poble d’estiueig, amb cases a banda i banda de la via. Havia tingut el màxim esplendor als anys vint. Davant de l’estació, a la banda de mar, una pista de tennis de terra batuda, on durant el dia  contemplaves jugadors vestits de blanc impecable.

A Caldetes no hi havia gaire moviment de persones. Arrancava el tren, si arrancava, perquè ara arribem a les aventures obligades de quan la mar s’enfadava. El temporal s’emportava trossos de terra que sustentaven la via i ens quedàvem aturats. Sense cap informació directa, podríem dir que corria ràdio “macuto”, com a la mili. Els empleats de l’estació amunt i avall. Era quan algú que ja perdia la paciència, preguntava: “que podrem passar o heu de preguntar a Madrid què farem?”. El tram entre Caldetes i Llavaneres l’havíem passat de totes las maneres possibles. Amb el tren molt poc a poc, acostant el tren a lloc del trencadís, fent baixar els viatgers amb uns bancs a sota els esglaons, divertit pels joves però molt difícil per la gent gran, i passar a peu el tros trencat i pujar a un altre tren que estava esperant. Una vegada se’ls va acudir fer passar vagó per vagó arrastrats per una màquina mes petita de tren  de càrrega. Quan havien passat tres vagons, el temporal no ho va tolerar i d’un cop de mar va trencar el tros que aguantava, amb la qual cosa mig tren va quedar a Caldetes. Vàren posar-hi una altre màquina i cap Arenys. Quan havien tingut temps d´organitzar-se, arribaven autobusos pel transbord cap a Llavaneres. Al sortir de Caldetes es podia veure al cantó de mar una esplèndida pineda, a la qual hi anava el col·legi calellenc de “Doña Delfina” a fer la festa de fi de curs, i també les marques a terra d’un campament militar que feia anys havia desaparegut.

Arribant a Llavaneres, amb extensos camps de cultiu a la dreta i el mar molt proper, veiem poc moviment. Era una estació amb denominació de “apartadero”, perquè està lluny del poble, tot i que al costat de la carretera havia nascut un veïnat que fins i tot tenia una església. Hi havia una dita dels avis que deia: “a Llavaneres pugen pocs i sempre en número senar”, era cert en un 50%. Una curiositat d’aquesta estació era la magnifica pèrgola amb ombres que havien muntat amb travesses de via les brigades de ferroviaris, on els veiem reunits per menjar.

Marxem cap a Mataró, un trajecte més llarg que els anteriors. El tren agafava una considerable velocitat. La via paral·lela a la carretera, plena d’arbres, plàtans, que donaven apreciades ombres el temps dels carreters. Havent conegut alguns que havien anat al Born a portar viandes collides a les seves terres, explicaven que marxaven el capvespre carregats i a peu per arribar a Barcelona abans de les 5 de matí, descarregar i tornar a la sortida del sol, que era quan els arbres feien la seva estimada funció. Aquests arbres, quan va augmentar la circulació de cotxes, els pintaren unes faixes blanques per veure’ls mes. Es va acabar per talar-los i ampliar la carretera. A la banda de mar, una platja considerable amb búnquers construïts durant la guerra i que ara el mar s’està menjant. Arribant a Mataró, es passava per un espai entre parets, més amunt que actualment. La via es va desplaçar cap a mar al fer-hi passar també la carretera. En aquells anys, la carretera passava pel Camí Ral per dins de la ciutat.

L’arribada a Mataró donava força moviment dins dels vagons. Baixava molta gent i també s’esperava molta gent per pujar. Els mataronins tenien la dèria d’agafar els trens directes cap a Barcelona, tot i tenir-ne un altre al cap de 10 o 20 minuts, de tracció elèctrica, però que parava a totes les estacions. S’ha havia comentat que abans de la guerra hi havia trens directes de Llavaneres a Barcelona, precisament per evitar aquestes situacions. Es donava l’anomalia que alguns viatgers, amb el seu risc, pujaven al tren abans de parar per assegurar-se seient i els que baixaven els trobaven a la plataforma, obstruint el pas quan no a la mateixa porta de sortida del vagó.

Mataró, amb la seva imponent estació, l’actual, tenia aires de ciutat, amb un tramvia al carrer que anava fins a Argentona. La vista de múltiples indústries, tèxtils, mecàniques i magatzems agrícoles, completaven la sensació. Era la darrera estació on hi havia encreuaments de tren, perquè fins a Barcelona ja existia la doble via. Havíem vist trens amb vagons de càrrega, (el mixt o el ruta segons portessin un vagó de viatgers o no) molt llargs, que indicaven la vitalitat econòmica de la comarca. La parada acostumava a ser llarga perquè la màquina carregava aigua i començava la marxa cap a la ciutat comtal.