Els anys cinquanta (XII): el tren de la costa
Encertada adjectivació dels Sírex quan, a principi dels seixanta, es desplaçaven a Calella per les actuacions d’estiu. És un tren que segueix la costa des de Malgrat fins Barcelona. Per la banda dreta es contemplaven les estacions i els pobles amb les seves característiques. Per l’esquerra es gaudia del sol, les vistes de la mar, les platges i estampes marineres. Tot d’aquells temps.
Aquest tren amb màquina de vapor fou el mitjà de desplaçament de treballadors, estudiants i empresaris per anar a Mataró i a Barcelona. Rememorarem fets, anècdotes i situacions.
Per marxar calia anar a l’estació situada davant del carrer General Mola (Amadeu) i comprar el bitllet prèvia reverència al taquiller perquè l’alçada de la taquilla obligava. El bitllet era de cartró, color beix cartró. Els de segona classe eren verds. Tenien un forat al mig i es marcava la data per impressió mecànica, amb un clic característic. Curiós era que molta gent no anava a l’andana per la sala d’espera situada a la part dreta, força fosca. Es sortia al carrer i entraven a les andanes per unes portes sempre obertes que donaven a la vorera del carrer Clavé. Les andanes eren dues, la propera a l’estació i entre via i via, una mica estreta, cosa que va propiciar un mortal accident d’una persona d’ofici pescador en tocar-lo la màquina i caure a sota, que vàrem tenir la dissort de veure.
Previ avís per mitjà d’una campana. Repic i un toc final si venia de Sant Pol i dos tocs finals si procedia de Pineda. Era corrent la pregunta dels que arribaven amb el temps just “que ja han tocat sortida?”. Arribava el tren. Quan venia de la banda de Pineda, la màquina amb aspecte majestuós, amb poc fum i amb vapor pels costats, sortia de la corba del cementiri, disminuint velocitat. Permetia veure quants vagons portava. Important perquè si eren quatre, un de segona classe, quedaven solament tres i a Canet ja estaria ben ple, amb viatgers drets.
El primer tren sortia de Calella a les 7:34h, marxava força gent. Els calellencs que treballaven a Barcelona pujaven a segona classe. Moltes vegades es creuava amb el procedent de Barcelona que portava els paquets de diaris al furgó i els tiraven sobre l’andana. Els venedors i repartidors els recollien. Recordem en Fuentefria que repartia en bicicleta, en Pedro Gómez de la Papelera i en Jaume Vila de l’estanc. Un dia que havia plogut, portaven paraigües i el furgó tenia un passamà que va servir per penjar-los. Mentre cadascú triava els seus paquets, el tren va marxar i els paraigües també.
Per pujar als vagons de fusta es feia amb una escaleta de dos graons que accedia a la plataforma, envoltada de baranes de ferro forjat, amb una comunicació cap a l’altre vagó per mitjà de dues planxes metàl·liques. Quan el tren estava parat es passava bé, però quan corria feia basarda. De la plataforma s’accedia a dins del vagó per una porta al passadís central que deixava a una banda dos seients i a l’altre tres, la qual cosa conformava un espai particular de quatre o sis persones que viatjaven juntes assegudes en els bancs de llistons gruixuts de fusta. Naturalment hi havia que necessitava, deien, anar de cara, en el sentit del tren. Els de segona classe tenien dos i dos seients per banda.
De vagons de tercera classe n’hi havia bàsicament dos, molt semblants però amb unes diferències notables. Una les finestres s’apujava subjectant-la amb dos pastells -més d’un cop havien caigut-. L’altra de les finestres baixava i quedava subjecte amb una faixa gruixuda amb un brodat de Renfe o MZA. Una tenia la porta del vàter a la plataforma y d’altres a l’interior. Pel que fa a a il·luminació, uns tenien bombetes dins d’un embolcall de vidre, molt brut, fins i tot n’havien vist amb aigua dins, i altres eren bombetes soltes. Hi hagué qui es va pensar que podia agafar bombetes per casa i resulta que no eren de rosca, sinó de baioneta i no servien. La calefacció unes vegades quedaves enfredorit i d’altres cremava. Eren unes canonades que traslladaven vapor de la màquina. Dins els vagons estaven recobertes per una planxa metàl·lica foradada i es connectaven entre vagons per canonades flexibles corrugades que perdien vapor. Alguns dies funcionava prou bé, tenint en compte que el tren havia passat la nit al descobert a Maçanet-Massanes (“l’Empalme”, se’n deia).
Viatgers a diari, eren els “recadors de farcell”. Em portaven dos i fins i tot tres amb paqueteria petita. En venien de Malgrat, Pineda i de Calella recordem Duch, Mateu, Teixidó, Torrent. S’instal·laven al darrer vagó, repartien els farcells com podien, als “portapaquets” alts i a sota els seients. Era curiosa la lleugeresa en què es movien per les andanes, carregats, dient “cuidado que porto oli” perquè el deixessin passar.
El tren marxava previ xiulada i indicació amb la bandera del cap d’estació tocat amb la gorra vermella, la màquina feia una xiulada i anava prenent velocitat. La vista de Calella era amb les seves cases blanques clàssiques, els arbres de la carretera antiga des de la riera al túnel i, per la banda de mar, el magnífic passeig i un descampat de la riera a la “casilla”, on sovint pasturaven xais. Dins els dos primers túnels, podia entrar fum si algú tenia la finestra oberta o s’obria la porta. També s’havien passat els túnels a les fosques, cosa que feia baixar el to de les converses. Disminuïa la velocitat en entrar el túnel que dona a la mateixa estació de Sant Pol.
Asseguts en els bancs de l’estació, quasi a diari, hi havia tres avis, segurament pescadors jubilats, vestits amb la gorra marinera, armilla i roba de color fosc, lluint una cadena de rellotge i fumant amb pipes corbades. Algun missatger feia la broma d’abaixar la finestreta i preguntar al moment d’arrancar: “Sant Pol quina hora és?”. No s’immutaven, traient la glopada de fum i amb el gest de mirar el rellotge de l’armilla, contestaven “l’hora de passar cabrons”.
Aquesta parada no tenia molta afluència, els de cada dia, entre ells el bon amic Pere Vidal, amb qui hem recordat algunes de les aventures, que anirem desgranant. Des del tren a Sant Pol destaquen els jardins de la part darrera de les cases, amb les reixes que limiten amb l’andana, molt macos per primavera. La proximitat de la sorra i la mar a l’altre costat, amb les seves barques a tocar. Travessar la riera amb un pont de ferro acomiadava Sant Pol i anem cap a Canet. Fins aquí hem arribat, ja continuarem.
