El doctor Pardo era més que un metge
#lectoropinaCalellaCOM: Saül Gordillo Bernárdez
Ens ha deixat, a 85 anys, José Antonio Pardo González, que per a la meva família sempre ha estat ‘el doctor Pardo’, tota una institució, el metge de capçalera de la casa, el pediatra dels quatre germans, un amic i el pare d’una bona colla de nois i noies educats i sensibles amb els que coincidíem fent kempo karate, al Valldemia de Mataró i sempre per Calella.
El doctor Pardo ens va salvar de la mili, ens va atendre i curar en mil i una situacions, a la seva consulta del carrer Àngel Guimerà, a l’ambulatori del carrer Bruguera, a casa nostra o al mateix restaurant de la nostra família. Era un metge total perquè era més que un metge, era un guardià, un ‘coach’ abans que existissin els ‘coachs’ o la persona a qui els pares es confessaven i que més ens ajudava. El doctor Pardo sempre et rebia a la consulta amb un ‘hola, chiquito’, et feia les preguntes que calia i et tractava amb el punt exacte d’equilibri entre el carinyo i l’anar per feina.
Protagonista de la immigració a Catalunya, com els meus avis i pares, la connexió dels Pardo i els Gordillo era notable, tot i les diferències socials i culturals. Amb el temps, i amb la bona relació d’anys, les diferències s’anaven reduint fins al punt que semblàvem famílies molt properes. Era habitual que el doctor Pardo es passés pel restaurant a saludar els meus pares i a prendre una copeta de vi blanc, preferiblement albariño, i unes cloïsses vives ‘de cuchillo’.
A mi, ja més grandet i havent fet les primeres incursions en l’ofici de periodista, m’encantaven les converses amb el doctor Pardo i amb la seva esposa, Petra. Era una mena de ‘veu de la consciència’, ell fent comentaris més àcids i ella sempre prudent i ‘modosita’. Era genial quan en José Antonio em comentava els meus articles al diari El Punt i a la revista Repòrter. Em llegia i em seguia i, malgrat les distàncies generacional i ideològica, sempre em feia aportacions rellevants i que calia tenir en compte. Estava més informat del que semblava, i desprenia una complicitat que era d’agrair per a un jovenet que intentava obrir-se pas en el periodisme comarcal.
A mesura que ell s’anava fent gran, augmentava les mostres de carinyo amb nosaltres, els fills de l’Antonio i l’Emilia, però també amb les nostres dones (especialment la nascuda al seu estimat Burgos) i els nostres fills, els besnéts d’en Saúl i la Sara. (La Sara que, precisament avui, compleix 98 anys.) Recordo a la perfecció la consulta del doctor Pardo del carrer Àngel Guimerà. La sala d’espera amb les fotos de l’orla universitària amb una imatge jovenívola d’en Pardo. La consulta, amb la taula i la ‘camilla’, i la sala adjunta on et feia les radiografies. I la porta que connectava la consulta amb el pis on vivia la seva família nombrosa.
Amb el temps, recordo moments i coincidències en casaments o veure’l passejar pel carrer Església amb posat de savi despistat. Els Pardo han estat, per als Gordillo Bernárdez, una referència. Sobretot per al meu pare, l’Antonio, que necessitava un metge que el vingués a visitar a la cuina perquè de tanta feina que tenia no tenia temps ni d’anar al metge quan ho necessitava. Quins ‘currantes’, Déu meu. Amb la marxa del doctor Pardo es van tancant carpetes de la nostra infantesa, però mai l’oblidarem ni deixarem de recordar-lo. ‘Adiós, chiquito’.
