La vil·la sense atributs o la minimització del patrimoni històric
#lectoropinaCalellaCOM: Montserrat Nogueras
Cada cop més ciutadans comencen a demanar explicacions sobre què s’està fent amb la vil·la romana del Roser, com ho mostra l’acte organitzat per l’AAPHC per als seus socis. Més enllà d’explicitar com afecten els pilotatges l’espai protegit per la declaració de BCIL, convé aclarir allò fonamental: com és possible que unes restes romanes d’aquesta envergadura, que són, per la seva antiguitat, pel seu bon estat de conservació, per la seva singularitat i, d’una manera general, per la seva potencialitat com a tresor cultural ―no és cap bestiesa dir que constitueixen el patrimoni històric de més rellevància que té Calella ara mateix― acabin sota el pàrquing d’un súper?
El primer fet que crida l’atenció és precisament la manca d’un discurs oficial, o si més no, d’un debat públic sobre el valor d’aquestes restes. Quan han sortit a la llum, hem pogut contemplar-les, constatar el seu caràcter excepcional, ni que sigui perquè no trobarem fàcilment a Catalunya una vil·la romana amb un mur de façana tan ben conservat. Qualsevol persona que s’hagi sentit interpel·lada per la presència imponent de les ruïnes pot haver trobat desconcertant l’absència d’un discurs oficial que les posi en valor. Fins i tot tenint en compte l’historial de silencis que ha acompanyat la descoberta progressiva del jaciment del Roser des dels anys quaranta.
Resulta revelador el tractament que es fa d’aquestes ruïnes en el recorregut administratiu que ha fet possible la construcció de l’edifici Aldi a sobre el jaciment. Abans que res cal aclarir que, tot i que la majoria de calellencs en desconeixíem l’existència, la vil·la del Roser estava abastament documentada, gràcies a les intervencions arqueològiques dels anys 2001-2002 i 2013. Els informes respectius testimonien la importància i el caràcter singular de les restes, pel seu bon estat de conservació i l’alçada dels murs. L’Ajuntament tenia aquesta informació a l’abast. Per això sorprèn que un text clau com és el de la modificació puntual del POUM ―una modificació promoguda per Aldi a fi de poder instal·lar un supermercat en els terrenys― es limiti a caracteritzar el jaciment com “nombrosos vestigis recognoscibles d’una vila (sic) romana”. Per bé que es parla de conservar aquests vestigis i fer-los visitables, són essencialment irrellevants. En aquest document es considera l’adequació del projecte per al qual es demana la modificació del POUM sota tots els aspectes menys la compatibilitat amb les restes, com si fossin de facto inexistents. Es crea així el doble administratiu de les ruïnes, una imago buida, sense forma ni valor particular. Són unes restes sense atributs, en raó de les quals es prendran les decisions que afectin les restes reals.
Els plànols del projecte Aldi que trobem annexats a la documentació de la modificació del POUM són congruents amb aquestes restes sense atributs: hi veiem un racó buit, a la planta -2, el forjat de la qual es troba a una alçada no gaire generosa. Els cotxes sí que hi són representats, a tocar de l’espai on s’ha de conservar el jaciment invisible. El disseny pot posar els pèls de punta, però és totalment respectuós amb el conveni signat entre Aldi i l’Ajuntament, el qual no parla de les restes en cap dels nou pactes que conté, i per tant no estableix obligacions precises sobre com s’han de conservar. Atès que no tenen atributs, tampoc no requereixen cap mesura concreta.
Es podria pensar que, quan s’arriba al nivell de control que suposa la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat, aquesta ficció administrativa es punxa com una bombolla. Però no és així. El Departament de Cultura dóna ja el vist-i-plau el 2019 a una primera versió del projecte Aldi, que preveu conservar alguna cosa que no es correspon de cap manera a la realitat material. Amb tota la informació possible a la mà, que mostra fins a quin punt la proposta és incompatible amb la preservació de la vil·la documentada, la màxima autoritat en matèria de patrimoni no creu que calgui exigir canvis substancials. Oficialment, se’ns diu que el projecte es va adaptant a les restes, quan en realitat són les restes mateixes les que s’han deixat fora de joc, substituïdes per un doble administratiu que no dóna maldecaps.
És a la llum d’aquestes restes sense atributs que cal interpretar tot el lèxic de la cura patrimonial que es declina tant en la literatura administrativa com en el discurs oficial referit a la vil·la del Roser: conservar, fer visitable, museïtzar… La llei de Patrimoni Cultural Català contempla aquestes actuacions sobre un jaciment en virtut del reconeixement previ d’un valor determinat. Recordem que aquesta llei considera el patrimoni cultural com una “herència insubstituïble que cal transmetre en les millors condicions a les generacions futures”. Partint de la idea que allò que ha escapat a la destrucció del temps és un tresor per a la humanitat present i futura, s’estableix el deure dels qui ho tenen successivament a les mans de mantenir-ne el valor com a bé cultural. Per tant, és indispensable debatre com hem d’entendre aquest valor. Quin tipus de riquesa col·lectiva són aquestes ruïnes? Què tenen de singular? Què aporten al coneixement del nostre passat, al nostre paisatge, a la nostra experiència de la ciutat, al nostre imaginari compartit?
En eludir totes aquestes qüestions de base, l’obligació de preservar que s’associa a les ruïnes no desapareix, però queda estranyament desarrelada. El complement de les restes sense atributs és precisament aquest concepte de conservació buidat del seu sentit últim. Per la seva indeterminació, esdevé l’instrument clau d’una manera d’entendre l’administració del patrimoni que incorpora la destrucció i normalitza els estralls. Es basa en una interpretació tècnica de la llei que evacua la noció d’herència ―i per tant també la idea de bé comú― i substitueix “transmetre en les millors condicions” per “deixar amb el mínim d’afectació possible”. Amb aquest gat per llebre, sempre es podrà justificar un percentatge elevat de destrosses només perquè era el mínim que podia aconseguir-se: aquesta part es pot trinxar perquè no és tan antiga, aquesta altra perquè no té tanta qualitat… sempre hi haurà un motiu o altre per eliminar allò que fa nosa al formigó. I de totes maneres, com que el criteri tècnic és autoreferencial ―les decisions fan autoritat perquè les pren qui té l’autoritat― tampoc no cal perdre’s en un llarg argumentari. La conclusió és que allò que es redueix al mínim no són pas els danys que pateix el jaciment, sinó l’abast mateix de la llei.
La insistència en la museïtzació, que és el centre absolut del discurs oficial, és també un efecte de la minimització de les ruïnes, ja que pressuposa que el valor que s’ha negat al principi es crea al final del procés. Sentint les comparacions que es fan amb altres casos, com el de Badalona, que no tenen res a veure amb la idiosincràsia de la vil·la del Roser, es fa evident que el discurs administratiu i el de la propaganda es construeixen sobre la mateixa figura referencial de les restes sense atributs. Per això a l’acte de posada de llarg del projecte Aldi que va tenir lloc a Can Saleta el mes de juny, es van poder veure algunes imatges virtuals del futur edifici on s’apreciava alguna cosa que simulava la presència de les ruïnes, però que no s’hi assemblava ni de lluny. I no passava res.
En definitiva: un cop alliberada de la terra, la vil·la ha quedat coberta pel vel de la insignificança. L’experiment té el seu interès. Demostra que es poden deixar unes restes arqueològiques a la vista de tothom durant mesos i simultàniament fer-les invisibles, per irrellevants. Això s’aconsegueix amb una barreja, a nivell institucional, de silenci i de discurs que s’hi refereix sense referir-s’hi realment. És inútil buscar-hi una mirada sobre les ruïnes. Al contrari, el discurs oficial es complau en els simulacres precisament per no haver de mirar ni convidar a mirar. Fins i tot l’aprovació per part del ple municipal de l’estatus de BCIL (Bé Cultural d’Interès Local) per a tot el jaciment del Roser ha passat de forma més aviat discreta i sense anar acompanyada de cap voluntat oficial d’interessar la ciutadania per la riquesa cultural que representen aquestes ruïnes.
Com a professora de llatí, cada any explico què és una vil·la romana ―els protagonistes del llibre de text hi viuen, en una vil·la. Enguany he tingut la sort de poder projectar en diverses classes una fotografia de la vil·la del Roser que vaig fer jo mateixa. El valor didàctic de la imatge és impagable: l’edifici és allí, amb el seu mur de façana posterior i les seves dependències. Tot i estar en un clot i rodejada de blocs de pisos, la vil·la imposa dignament la seva presència sota el cel blau. I sense museïtzació. No costa imaginar la vida en aquest lloc, que és la petita parcel·la del món romà que tenim allotjada a les nostres terres. A cada classe, després de l’explicació, deia als alumnes que aquesta perspectiva de la vil·la ja no es veuria més, perquè allà sobre s’hi construirà un Aldi. Invariablement es feia un silenci, se sentia alguna exclamació d’esglai o d’estupor, i es veien ulls oberts com plats.
La reacció d’aquests adolescents mostra que entenen des de l’emoció allò que la llei de Patrimoni intenta captar amb el concepte d'”integritat cultural”. No es tracta només de preservar la materialitat de la vil·la, sinó d’exhibir-la d’una manera que tingui sentit, que conservi la plena capacitat d’evocar. Malauradament, la solució que li espera no s’ha fet pensant en ella. Es preveu encapsular-la en un tub de formigó, de manera que es perdi per sempre la perspectiva amb què l’hem contemplat durant uns mesos, la seva silueta reconeixible i, per tant, allò que constituïa la seva personalitat. Cosa que no es compta com una forma d’afectació. En primer lloc, perquè no ho considera així el criteri tècnic que s’ha aplicat; i en segon lloc perquè des del primer moment es va decidir que aquestes restes no en tenien, de personalitat pròpia.
No ens estendrem pas en la mena de destrucció simbòlica que suposa confinar unes restes d’aquesta envergadura en un reducte que les empetiteix, mutilades per murs i columnes, mentre a l’espai visible hi regna majestuosament l’ensenya d’Aldi. Quedi dit només que al final del procés, contràriament a allò que pretén el discurs oficial, no s’haurà creat un valor per art de la màgia museïtzadora: el que succeirà, per desgràcia, és que la irrellevància pròpia de les restes sense atributs s’haurà aconseguit traslladar a la realitat material.
Tanmateix, queda encara un bri d’esperança. Arran d’una proposta de resolució parlamentària, presentada per la CUP i Catalunya en Comú, perquè el jaciment del Roser es catalogui com a BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional), per fi hi haurà un debat que incorpori experts sobre el valor patrimonial d’aquestes restes. Tot i que la declaració de BCIN afectaria tot el jaciment sencer, caldrà considerar d’una manera especial la vil·la en la seva especificitat.
El debat sobre el BCIN pot posar en evidència totes les contradiccions i inconseqüències acumulades en el tracte que s’ha donat a aquestes ruïnes ―potser té a veure amb això el fet que determinades forces polítiques, estirant i apurant els terminis al màxim d’una manera que és difícil no interpretar com una estratègia de dilació, han aconseguit ajornar-lo fins a finals de novembre. No sabem quina decisió es prendrà finalment a la comissió de Cultura. Podria ser que es resolgués negativament al BCIN, no tant perquè les restes no estiguin a l’altura, sinó per altres motius, com per exemple que, en el cas que ja sigui massa tard, es consideri incongruent, o com a mínim incòmode, etiquetar com a bé d’interès nacional unes restes que han quedat arraconades en un cau de formigó sota un Aldi. En qualsevol cas, és molt important que el debat hi sigui.
I també és urgent preguntar-se per què aquesta discussió sobre el valor patrimonial de la vil·la no hi va ser des del principi. El projecte Aldi no és una fatalitat caiguda del cel; està lligat a les decisions polítiques que l’han fet possible. Fer diversió amb paraules buides com esclòfies com si no hi hagués res més a dir, possibilitant així que es malmeti un patrimoni històric local de primer ordre, respon igualment a una voluntat política. Silencis. Simulacres. Se’ns deuen moltes explicacions, a tots plegats.
