Els anys cinquanta: les nostres cases
Calella tenia, al començar la dècada dels cinquanta, 7.642 habitants. Era una ciutat tranquil·la, força neta (encara s’escombraven els carrers davant de cada casa), que tenia feina, car les fàbriques treballaven a bon ritme.
Els domicilis o cases dels calellencs, eren força semblants, cases de planta baixa o de planta baixa i un pis. Hi havien algunes que tenien dos pisos. Generalment la superior d’aquestes no era altre cosa que les anomenades “golfes”, espai per guardar estris. Blocs de pisos en propietat horitzontal no n’hi havien, els pocs blocs de pisos eren de lloguer, coneguts pel nom del constructor-propietari, els pisos d’en Saula, els de l’Aleix.
Aquestes cases, especialment la zona més nova o menys antiga, des de el carrer Batlle fins Cervantes, s’assemblaven molt. Una entrada tancada per una porta gran, que donava pas a una “entradeta”, adornada per la útil estora, i es trobava el cancell, porta que donava pas a la casa. La majoria de portes de cancell eren de fusta massissa, amb una “mirilla”, que permetia, movent una tapa, mirar i veure qui havia trucat. Per trucar hi havia timbres elèctrics, alguns picaportes petits, i en quedaven alguns de rotació manual.
Els picaportes de la porta gran del carrer eren amb ferro forjat, de bon gust, amb moltes formes i en destacava un en forma de mà, que fins i tot portava anell. Igualment les reixes de les finestres hi havien de forja molt artística, com les baranes dels balcons. Tot això ho va plasmar molt bé en Josep Reyner, en un llibre dedicat al tema.
Entrant a les cases, un passadís ample, molt més que els d’ara, tenia les portes de les dues o tres habitacions de la planta baixa Si hi havia pis també es trobava l’escala per pujar on hi havien les habitacions. El número de habitacions depenia de la llargada de la casa, perquè l’amplada era molt semblant, sobre uns 5 metres, centímetre més o menys. Exceptuem-hi els anomenats i elegants baixos a l’anglesa que tenia l’entrada al mig de la façana i dues finestres, una a cada costat. Quedaven cases més antigues amb ventalles per entrar, algunes de botigues i oficis.
El passadís acabava al menjador que a moltes cases no s’utilizava a diari, tenia tota l’amplada i estava presidit por una làmpada central, generalment de vidres (hi havia una de macarrons de vidre penjats verticalment, força corrent) que calia netejar sovint i no hi faltava, en moltes cases, el quadre de la “Santa Cena”, així com mobles o aparadors que permetien lluir la vaixella i la coberteria. El menjador s’utilitzava per les festes i quan tenien convidats. Passadís, menjador i cuina acostumaven a tenir un terra de mosaic, amb dibuixos geomètrics, abundant els negres i grisos amb algun toc de blau o granat. Quedava alguna casa amb el terra de rajola de fang, molt difícil de netejar.
El lloc d’estada a moltes cases era la cuina, que generalment ocupava la meitat i una mica més de l’amplada de la casa, tenia els fogons de carbó/carbonet i la cuina econòmica, tot amb una campana per sortida de fums molt ben feta. Amb el pas dels anys, es varen implantar els fogons de petroli, querosè, que el subministrava únicament un carboner. El carbó el repartien a domicili els carboners, mentre que el carbonet es podia comprar a les botigues en bosses de paper. Al haver-hi focs, era el lloc més calent de la casa i l’estiu s’obrien finestres i portes que donaven al pati, perquè la majoria d’aquestes cases tenien pati i lluïen les flors, arbres fruiters, pruneres, llimoners i parra de raïms. Amb això estem dient que aquells anys era pensament general tenir a casa coses de collita pròpia.
Per escalfar la casa, encara s´utilitzaven brasers de terregada, un carbonet fi que aguantava el foc internament per l’habilitat del cuidador-a, però destil·lava monòxid de carboni i més d’una persona quedava entabanada després d’hores prop del braser. Varen sortir les estufes de ferro per “tacos” de llenya i algunes cases les instal·laren amb el procediment senzill de treure un vidre, substituir-lo per zinc o llauna amb un forat per sortir el tub. Fum al patí o al carrer. No passava res.
A l’estiu era indispensable la nevera de gel, que el repartien a domicili amb una carro de mà o amb un carro i burret. Si era proper al domicili, s’anava a buscar amb una galleda. El gel anava disminuint, refredava be, especialment les ampolles posades prop de la barra de gel.
Un dels estris importants fou la ràdio, que generalment tenia la seva taula especial i la família escoltava amb interès les notícies o els programes que omplien les hores.
Aquestes cases que hem explicat tenien múltiples variants, segons el criteri de quan les varen fer, per tant no eren pas totes iguals. Aquestes cases que tenen una superfície d’entre 100 i 150 m2, construïdes la majoria en el primer terç del segle XX, són las que varen rebre la patacada més forta a la darrera revisió cadastral, feta al 2008, quan els preus dels terrenys urbans estaven pels núvols. Va entrar en vigor el 2010 ja submergits en una crisi duríssima i durant deu anys han suportar la poca atenció dels edils municipals, per no augmentar l’esforç fiscal dels seus propietaris.
