Crònica d’una mort anunciada (la del nostre patrimoni històric i de la nostra memòria)
#lectoropinaCalellaCOM: Roser Soms
Diuen que la tristesa és en els ulls del qui mira. I segurament tenen raó.
Dissabte a la tarda vaig assistir a l’acte que la Plataforma Calella Romana va fer a Can Salom per informar de les al·legacions presentades al COAC (Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya) per un grup d’arquitectes i enginyers sobre els detalls de la construcció del monstruós edifici que amagarà i trinxarà definitivament les ruïnes de la nostra història i la nostra memòria com a poble.
Em va estranyar no veure-hi algunes de les nombroses persones de la cultura i del poble que s’han mostrat contràries o, si més no, escèptiques amb el projecte beneït i aprovat per l’Administració en favor de la propietat, Aldi supermercats. No sé si les absències van ser pel desconeixement de l’acte o perquè tothom ja dóna el cas per perdut. I això darrer m’entristeix profundament, no ho puc evitar.
Si a l’acte informatiu hi havia una trentena de persones com a molt, només una dotzena escassa van estar presents a la roda de premsa que es va fer tot seguit davant del jaciment, on vam poder comprovar que aquells murs ancestrals i bells estaven ja gairebé tots altre cop coberts de robes blanques i terra aplanada i piconada, com si a sota no hi hagués res, com si tot plegat, la descoberta i la sortida a la llum d’aquells vestigis notables i l’admiració i expectació que havien despertat entre vilatans i forans que passaven per allà i quedaven bocabadats davant aquella aparició tan singular i sorprenent, només hagués estat un somni. Un somni o un malson, perquè aquella mel als llavis de pensar que algun dia podríem trepitjar aquell terra on es va bastir la nostra civilització i passejar per entre les pedres ancestrals imaginant que érem els que les habitaven ara fa més de dos mil anys, aquella mel s’ha convertit de cop i volta en un regust amarg que trigarà a marxar.
I no puc evitar sentir tristesa també en recordar l’afició amb què un grup de joves del museu cavaven i raspallaven un quadrat de terra del turó del Roser a final dels anys 70, a la recerca d’un trosset de ceràmica, d’unes monedes o d’un fragment d’àmfora, que es desenterraven amb la il·lusió de qui ha trobat un tresor i es classificaven amb tota cura perquè no es perdessin. També amb presses, és clar, perquè al damunt s’hi havia de construir un aparcament per a l’hospital. I ara, després de veure aquests murs tan ben bastits, aquestes estances dedicades a usos diversos, el forn de pa romà, unes termes cobertes de voltes tan ben conservades que ja voldrien altres jaciments del país… Uns murs que han resistit mil·lennis i sobreviscut als períodes més foscos i turbulentes de la nostra història, tot esperant l’interès de gent més civilitzada i culta que un dia els trauria a la llum i els dignificaria perquè les generacions a venir poguessin estudiar i recrear en el seu imaginari tot un món i una civilització desapareguda enllà del temps…
Però el jaciment romà del Roser o Mujal de Calella, dos mil·lennis d’antiguitat històrica, romandran soterrats i menystinguts per sempre més com la vergonya de la cobdícia que ho ha permès.
L’únic que espero és que s’acabi imposant el seny i el consens entre totes les parts, les dues que han signat el contracte i la ciutadania, que hauria de tenir l’última paraula en temes de patrimoni. Perquè el patrimoni no és propietat dels governants, sinó de tot el poble.
Malauradament, les obres s’estan fent amb tota la urgència necessària per deixar-ho tot ben tapat com més aviat millor i començar a perforar sòl i pedres perquè abans que els arqueòlegs hagin pogut fer el seu informe definitiu, d’aquí a quatre mesos, la construcció de l’edifici mastodòntic ja s’hagi consumat.
