Els anys cinquanta (VIII): les bicis i la primera motorització

Uns amics ens comentaven que, amb la columna de les bicicletes, ens vàrem quedar curts. Ampliem-ho.

Hi havien els anomenats tricicles. Eren mitja bicicleta, la part del darrera. Al davant tenien una caixa amb dues rodes, per portar càrrega. Generalment eren usats per fer el repartiment els negocis de queviures.

Vàrem veure també un remolc, amb dues rodes, que anava enganxat a sota el seient de la bicicleta, L’usaven repartidors de productes alimentaris i algun taller. Aquests remolcs els vàrem veure, fins i tot, quan ja hi havia hotels, per entregar subministres.

La primera motorització de les “bicis”, fou amb el motoret “mosquito”, que anava penjat a darrera dels pedals i tenia un corró que impulsava la roda del darrera. El gas que donava velocitat estava connectat amb un cable al manillar, amb un regulador manual, quasi en podríem dir “digital”, perquè es feia moure amb un dit. Existia també el “ratón”, que venia ser el mateix, amb més força i més soroll.

A la nostra ciutat, la verdadera motorització amb petits motors, però abundants, fou amb les “Mobylette GAC”, que s’escamparen ràpidament. Eren de fabricació basca, amb llicència francesa. Es posava amb marxa a cop de pedals, amb tracció de cadenes, una pels pedals i l’altre pel motor. Funcionaven de meravella. Els desplaçaments a pobles veïns es van fer molt mes fàcils. També va augmentar el perill amb la coexistència dels vianants, bicicletes i ciclomotors. Curiosament, aquí n´anomenaven “Mobyletts”, mentre que al baix Maresme en deien gacs.

Va aparèixer un altre invent francès, el Velosolex que fabricava Orbea. El va popularitzar la pel·lícula francesa de Jacques Tatí “Mon Oncle”. Tenia la particularitat de ser un motor muntat davant del manillar, sobre la roda del davant, que rebia la tracció per un corró. En circulaven alguns, però no es podia comparar amb les “Mobyletts”. Altres models de ciclomotors més sofisticats sortiren a la dècada dels seixanta.

Una conversa amb en Paco Pascual ens va fer recordar una situació curiosa prop dels nostres domicilis. Molts no la recordaran si vivien lluny o no en varen ser usuaris. Fou que  la Renfe va decidir fer-se la competència a si mateix, muntant una línia d’autobusos de Barcelona a Blanes, posteriorment fins Girona. No podien parar entre Mataró i Barcelona perquè l’empresa Casas tenia l’exclusiva. Varen organitzar l’encreuament dels busos, sobre les dues de la tarda al carrer General Mola (Amadeu) entre Jovara i Clavé. Giraven a la que anomenem plaça de l’Estació i que no es més que la confluència dels dos carrers, que va quedar més ample al treure l’estació que estava enfront al carrer Amadeu. Aquest tram de carrer tenia unes moreres a banda i banda, amb uns pous al costat, protegits per tapes de granet, que periòdicament s´aixecaven a mà i un carro amb un dipòsit d´aigua les regava. Aquestes moreres varen desaparèixer al costat de llevant quan es va construir el bloc de pisos d’Amadeu 2, que era on hi havia la casa i la fàbrica de la Vídua Fogueres. Va ser un cas clar de com la construcció d un immoble es podia menjar un bé públic.

Els busos eren models antics, pintats d´un color granat descolorit, i eren dels que portaven baca portaequipatges a dalt del sostre, al qual si pujava per una escaleta al darrera dels vehicles. Vèiem carregar embalums, alguns de compres a fàbriques.

Deixaven anar una quantitat de fum considerable, la qual cosa ens feia una certa gràcia. Aviat quedava l´aire buidat i recordem que es deia que funcionaven amb “olis pesats”, segurament es referien al gasoil, per ser motors Dièsel.

Un comentari sobre aquest espai davant l´estació. Es diu que es vol remodelar. Felicitem anticipadament el que aconsegueixi una solució adequada. La de Calella es l’única estació de tren d’Europa on un particular no pot anar amb el cotxe a deixar una persona o recollir-la. Si han fet alguns intents de millora, com la pintada vermella per indicar cap el carrer Clavé, atès que els viatgers tenen una tendència a anar al carrer Amadeu. Aquesta franja pintada no protegeix si un esvarat  entra amb massa velocitat.  Se’n veuen alguns. La incògnita d´aquesta franja és que gira amb angle oblic cap el contenidor de vidre i també a on salten aquells que pugen al tren sense passar per taquilla. Es deia pel veïnat que s´havia pintat per facilitar el pas cap al carrer Clavé, on tenia l’oficina un regidor.