Cucs i papallones

Canviar no és fàcil. Cal prendre decisions i fer renúncies. Cal qüestionar-se moltes de les coses que fins ara t’han semblat bàsiques i trobar aquelles creences dins teu que t’estan limitant. És un entrenament diari en fer-se preguntes i provar de veure el món amb uns ulls nous cada dia.

Extremadament senzill però molt complicat alhora. No ens han programat per ser feliços sinó per sobreviure, és el que prova que fem cada dia el nostre cervell. Mantenir-nos alerta i fer-nos sentir por perquè ens defensem del perill. Ens passem la major part de la vida així, esperant que alguna cosa terrible passi i al final hem de triar entre sobreviure o explorar la vida. Viure des de la por o des de la confiança.

Confiar també és complicat. No hi ha fórmules màgiques, hi ha un camí a recórrer però al final és una decisió. Descobrir que no controlem res, que només ens podem ocupar d’allò que depèn de nosaltres i sovint ni tan sols estem en disposició de fer-ho.

Per canviar de veritat, de vegades cal tancar els ulls i llançar-se al buit. Sentir la por, no pas ignorar-la,  però deixar-la ser, que surti, que s’expressi, que ocupi el seu lloc i triar que no et determini, que no et venci. No és una cosa que només facin les persones valentes, ho fan sobretot les persones que estan fartes. Les persones que ja no poden més, les que han arribat a un límit de patiment tan alt suportant una manera de viure que els manté lligats a unes normes i idees que no són coherents amb la seva manera de pensar. Les persones que estan esgotades de fer guàrdia a la vida perquè tot surti bé, perquè res no s’espatlli, perquè ningú se senti decebut… Defensar-se de tot i de tots comporta un cansament terrible i una sensació de vulnerabilitat constant insuportable. Les persones que porten un gran pes al damunt i ja no tenen forces per arrossegar-lo.

La societat els hi envia missatges dient «continua, tu pots, no et rendeixis, esforça’t, sacrifica’t» però aquesta no és la solució, ans el contrari. Si no pots més, deixa-ho, allibera’t, no et sacrifiquis, viu i, sobretot, valora’t prou com a persona com per decidir que vols estar en pau i ser feliç. Res de càrregues imposades per altres ni tan sols per nosaltres. Ningú no és tan cruel amb nosaltres com nosaltres mateixos. Ningú ha de sostenir el món perquè no caigui i assumir responsabilitats que no són les pròpies.

Sí, de vegades cal tocar fons per poder-se aixecar perquè és la única manera en que estem disposats a renunciar a la manera de pensar i de viure que ens està posant malalts i fent-nos sentir desgraciats.

Aguantem tant perquè no ens mirin malament, pel què diran, per no fallar, per no semblar febles, per continuar demostrant que podem, per aparentar, per no deixar caure la màscara de persones com cal que arriba un dia en que la incoherència ens passa factura i el nostre món cau.

No passa res, de vegades perquè tot s’arregli primer ha de caure, ha de quedar de l’inrevés, ha de desmuntar-se tot per tornar a començar. La vida sempre fa que tot trontolli perquè allò que de veritat és sòlid en nosaltres romangui i es faci més evident. La vida té un sentit de l’humor i una ironia molt fina…

De vegades, després de molt de temps vivint una vida que no ens plau, ens llevem al matí i ens adonem que som embuts, tot passa través de nosaltres i res ens omple. Hem perdut la brillantor als ulls i als llavis ens queda un rictus trist, com si volguéssim plorar perquè no tinguéssim esma. Anem en pilot automàtic, fent sense saber perquè fem, vivint sense consciència de per a què vivim. La por a no ser allò que els altres creuen que hem de ser ens amara per dins i ens omple d’hàbits absurds. Ens movem con titelles que no saben qui són i només esperen que acabi la funció perquè el públic aplaudeixi i els permeti sortir demà a escena altre cop a repetir exactament la mateixa obra que ja se saben de memòria. Riscos calculats i terreny conegut.

Potser tenim un vida de manual, però no ens fa sentir plens. A moltes persones els hi passa… Somien i van empassant vida fins que un dia s’atreveixen a canviar el recorregut. Només una mica… Un carrer per on no passem mai, una idea nova, una paraula que fa temps que no fan servir, una nova manera de mirar. Potser algú que fa temps que no veuen i que els recorda allò que fa temps que no fan i que tant els hi agradava. I la màquina d’obrir la ment es posa en marxa. Cal dir que de vegades somiem pel plaer de somiar desperts, pel pur exercici de sortir de la realitat sabent que mai ens atrevirem a sortir dels nostres marges i tocar els nostres somnis.

No tothom que somia vol el que somia, perquè de vegades somiem allò que creiem que els altres volen per quedar bé i no decebre.

Hi ha persones però que creuen la línia. Que decideixen sortir del camí marcat i fer-se preguntes. Que volen deixar de ser cucs i convertir-se en papallones, encara que això els suposi estar un temps sent una mena de no res indefinit, transformar-se i arriscar-se a que els altres els mirin malament.

Quan un cuc decideix ser papallona, de vegades els altres cucs que no volen canviar el miren malament, se’n riuen i fan mofa, furguen a la seva vulnerabilitat, el critiquen, el miren amb recel.

El canvi és complicat. Cal tenir present en tot moment l’objectiu: una vida més sincera, més honesta amb tu mateix, més plena del que realment t’interessa, més coherent amb la teva manera de sentir i pensar. Si ho desitges realment i ho tens present, què importa si et miren malament o et diuen que ets boig o boja? Els que et critiquen no han de viure la teva vida ni suportar les conseqüències de les teves decisions, per tant, no té sentit que les prenguin per tu.

Perquè passen els dies i sota aquella massa sense forma de la crisàlida es dibuixen unes ales. Són petites encara, sense color, sense força, però allò que veus ja no és un cuc. Té forma de papallona i pensa com una papallona… Ja no veu el món arran de terra, vola. Ja no pensa dins el marge que li han dictat, va més enllà perquè ha canviat de perspectiva. Aleshores no pot entendre com mai abans havia dubtat de qui era. Com no podia recordar que en realitat sempre ha estat una papallona esperant el moment de sortir i mostrar-se com realment és.

No entén com algú pot pensar que anar contracorrent és ser boig, la bogeria és no intentar-ho, no decidir-se a ser el que et batega per dins.

La recompensa no són les ales, és la transformació interior, la nova manera de pensar, de viure i de veure’s un mateix.

Mercè Roura és coach de la Creu Groga