La vil·la romana del Roser i nosaltres
#lectoropinaCalellaCOM: Montserrat Nogueras
El terme ruïna ve del llatí, com gairebé totes les paraules de la nostra llengua. És un substantiu de la mateixa família que el verb ruere, que vol dir “precipitar-se”, “esfondrar-se”. Ruit és el que es diu d’una paret que s’ha ensorrat. Tanmateix, nosaltres anomenem popularment “ruïnes” precisament allò que resta dret, que ha sobreviscut la destrucció del temps i resisteix tossudament dreçat davant nostre. Resistir, persistir, restar: aquests verbs que expressen la pervivència de la vida del passat dins del present són compostos del verb llatí stare, “estar dempeus”. I és precisament aquest estar dret, aquesta verticalitat obstinada de les parets que han sobreviscut l’abandonament i el pas dels segles, allò que ens interpel·la emocionalment i ens impedeix passar de llarg. Desvetlla la curiositat sobre l’època en què es van construir, les persones que hi van viure o van fer-ne ús, les circumstàncies de la seva decadència. La ruïna convida a fer córrer la imaginació. Precisament perquè ser incompleta és la seva essència, apareix oberta a allò immaterial, i tan aviat pot inspirar històries sobre èpoques passades com elegies sobre el pas del temps, la fugacitat de la glòria, la mortalitat o la immortalitat.
Aquesta ruïna dels romàntics, fermament assentada en l’imaginari poètic com ho està a la terra, és aquella que forma un tot amb el paisatge tranquil i solitari on es troba. Ella ens acull en un espai que li és propi, que li pertany. Tota una altra cosa és el que succeeix amb les restes que una excavació deixa al descobert enmig del traçat urbà. I no és pas perquè tinguin menys càrrega emocional. Al contrari, resulta difícil no commoure’s en contemplar uns murs que han estat sepultats durant segles i que es conserven gairebé fins a la darrera filada. I encara més colpidor és reconèixer una porta, amb l’arc encara al seu lloc. Com si la casa, mantenint incòlume aquesta estructura, volgués aferrar-se zelosament a la distinció fonamental entre el dins i el fora, que és allò que fa que una llar sigui una llar. Ens hi podem referir com a “jaciment”, aquest tecnicisme que la redueix a una categoria de material d’estudi, a un objecte posat a una distància segura de tot afecte. Però el cert és que té una manera de fer-se present que és irreductible a la seva materialitat.
El problema és que en aquest cas no som nosaltres que entrem en l’espai de la ruïna, sinó que és ella que irromp en l’atrafegament del nostre món. Arrencada a la fosca, es manifesta com un element nou i insòlit en el nostre paisatge. La qüestió essencial que es planteja, per tant, és: Com podem acollir-la?
Una manera d’entendre aquesta pregunta és pensar-la simplement en termes d’espai físic. Si creiem que ja és un gran guany el sol fet que les restes no siguin totalment destruïdes, podem trobar que reservar-los el subsòl d’un edifici de sis plantes, a sota de dos nivells de pàrquing, un supermercat i habitatges és una solució òptima. Al capdavall, estan conservades. I diuen que es podran visitar. El sentit bàsic de visitar és anar a veure algú a casa seva, al seu lloc propi. Però, en aquest cas, no es podria ben bé parlar d’un espai propi: es trobarien allotjades al soterrani d’un Aldi. Queda clar que l’amo de la casa és qui té el negoci tres plantes més amunt.
“Però estaran conservades”, se’ns diu. Podem utilitzar la mena de llenguatge que tranquil·litza les consciències, però l’etimologia ajuda a veure clar on som: “conservar” ve del llatí servare, que expressa el fet de protegir, de salvar. Ara bé, es pot salvar i protegir de moltes coses, i no només de la devastació absoluta. Quan deixem que es construeixi un Aldi i tota la resta sobre el jaciment, no el protegim de la lògica que posa per davant els interessos econòmics immediats. No el salvem d’una política còmplice de la idea que el consumisme és el principi i el fi d’una vida civilitzada, i que tota la resta hi pot tenir cabuda sempre que no destorbi. No li estalviem la destrossa que imposen els pilotatges i les estructures de formigó que mutilaran la seva integritat. En realitat, el lliurem a un simulacre de cura, al consol del mal menor. I aquesta és una forma de conservar que és també una manera de degradar.
Acollir de debò les ruïnes no és pas això. És acollir la seva presència, la seva resistència, la seva manera de “mantenir-se dretes” i preservar la seva identitat malgrat el pas del temps. La qüestió no es planteja només en termes emocionals, sinó morals. Un espai propi hauria de ser aquell que assegura que les restes ens acullen també a nosaltres, que ens permet obrir-nos al seu món. Aquell que conserva íntegra la seva dignitat. El diccionari relaciona “digne” i “dignitat” amb les nocions de respecte i d’estima. El respecte, la dignitat i l’estima, així com el sentiment de justícia que hi va associat, són al cor de l’ètica, i defineixen la mena de compromís que està en joc. Del que es tracta no és de conservar, sinó d’assumir un vincle.
El vincle amb les restes de la vil·la implica un lligam amb el nostre passat. Des de la profunditat on romanen arrelades, ens fan pensar en les persones que van viure aquí dos mil·lenis abans que nosaltres, i ens recorden que ocupem de manera transitòria el mateix indret que d’altres han vist com a propi en èpoques allunyades. Acollir de debò les ruïnes vol dir assumir aquest pla simbòlic i la perspectiva que ofereix. Vol dir pensar-les com formant part de la identitat del lloc. Vol dir assumir que també formen part de la nostra identitat col·lectiva i que, per tant, el respecte que els tinguem és també el respecte que ens tenim a nosaltres mateixos.
L’espai que reservem a la vil·la ha de ser congruent amb la rellevància que pensem que ha de tenir. Pot esdevenir el centre d’alguna cosa nova que encara ha de néixer. Integrar-la en el nostre imaginari implica també fer-se permeable al seu poder transformador. Ella té la capacitat de canviar les coses en la mesura que obre la via a la imatge de la ciutat d’una manera que la tregui de la despersonalització i l’empobriment cultural propis d’un lloc arranjat a l’ús de turistes que en tenen prou amb sol, platja i sangria. Ens fa prendre consciència que un present sense dimensió de passat és també un present sense dimensió de futur. És un present tancat en l'”anem fent”, en el curt termini, en l’interès econòmic immediat. És un present que no viu de res més que de si mateix, que es devora a si mateix i que sega d’arrel les possiblitats d’un futur diferent.
El jaciment del Roser convida a repensar allò que se sol anomenar el “model de ciutat”. Ofereix la possibilitat d’establir un ordre de prioritats alternatiu. La idea de relegar el jaciment al subsòl d’un supermercat evidencia com el sistema actual es blinda a si mateix deixant en l’horitzó visible només el que produeix la seva lògica. Ho incorpora tot, troba lloc per a tot, però ho buida de sentit.
Tanmateix, donar sentit representa la condició indispensable d’una voluntat de preservar. No podem eludir el fet que el valor del jaciment transcendeix els límits de l’àmbit local. Som responsables de prendre cura d’un patrimoni col·lectiu que encarna una part de la història d’aquest país. Una part humil, certament, però que ens porta el record d’aquella època en què es posaren les bases del que som avui; d’aquell temps en què les persones parlaven una llengua vinguda d’Itàlia, la nostra llengua mare, que encara ens permet donar profunditat temporal i conceptual a les paraules que fem servir cada dia i rescatar-les de la banalitat. El jaciment diu que aquestes terres on vivim van ser també Roma i que van estar obertes, com és el cas encara avui dia, a l’intercanvi comercial i cultural amb indrets situats arreu de la Mediterrània i més enllà.
Es podria dir que totes aquestes reflexions resulten ocioses, atès que la decisió sobre què se’n fa d’aquestes restes ja està presa. Els poders públics actuen d’acord amb una lògica pròpia, sovint poc receptiva a una visió a llarg termini del bé comú. L’Ajuntament ha posat les condicions que fan que la vil·la romana de Calella ja sigui, potencialment, només la planta menys tres de l’edifici de l’Aldi. I se’ns diu que és irreversible. Però deu ser difícil dir-ho sense incomodar-se. De vegades el cos entén les coses que no volem acabar de veure amb la raó, i la incomoditat és la manera confusa que té el cos de dir-nos que hi ha alguna cosa que no rutlla.
Però si creiem que la vil·la és un bé col·lectiu inalienable, amb totes les conseqüències, és impossible no indignar-se. La indignació és sempre l’expressió del dany moral, i per això imprimeix la necessitat d’actuar, de fer resistència. Ser ciutadans vol dir exercir el dret de defensar el bé comú i d’oposar-se a les decisions polítiques indesitjables. Nosaltres podem, com els murs mil·lenaris del Roser, mantenir-nos tossudament dempeus per afirmar que la seva dignitat és la nostra i que estem disposats a lluitar per ella.
