Speakers’ Corner
Cap a finals dels anys 70 vaig realitzar el meu primer viatge a Londres (amb uns estrenats 18 anys). No cal pensar en el “xoc” que em va provocar aquella ciutat, la seva cultura, l’idioma (vaig descobrir el poc que sabia d’anglès parlat) i, sobretot, la llibertat en què vivien. Una experiència inoblidable.
Però hi va haver un detall que em va quedar profundament gravat. Un matí, passejant pel famós Hyde Park, vaig anar a parar a una petita placeta, ubicada en un dels extrems del parc. Hi havia un cartell que deia: “Speakers’ Corner. Only needs to respect the others”. I al costat una petita tarima. Evidentment no sabia de què anava el tema i ho vaig preguntar a la persona que ens feia de guia (un estudiant universitari). I em va comentar que en aquell lloc qualsevol persona podia parlar del què volgués. La única condició era respectar als altres, en el sentit –em va dir–, de no atacar a cap persona, respectar la diferència, etc… Ostres, allò sí que era una novetat per a mi!! Un espai per poder parlar amb llibertat, sense censura i on només era necessari respectar les idees dels altres o a les persones. Una veritable lliçó de pràctica democràtica.
Aquell dia, però, ningú estava parlant de res i, per tant, em vaig quedar amb les ganes de veure la situació en plena pràctica. Però la idea sempre m’ha quedat gravada.
I si trec el record a la llum és per denunciar, precisament, el què els grups de la dreta i l’extrema dreta espanyola i unionista ens volen fer: convertir els espais públics en un reducte del discurs oficial. Segons ells, l’espai públic ha de ser neutral…, bé, excepte per expressar els símbols “oficials”, els discursos “oficials” i les idees “oficials”. És a dir, l’espai públic només ha de servir perquè la gent vegi i escolti el que els governants els interessi. La resta, la crítica, la opinió diferent, la dissidència, l’oposició i la llibertat de pensament en general, han de restar prohibides. Només el discurs del poder. I encara no tot, només l’espanyol. No puc ni imaginar-me el què els suposaria muntar un “speakers’ corner” a cada plaça de poble, a cada cantonada de les ciutats o als parcs més concorreguts. Probablement, els mancaria temps per demanar a la fiscalia de l’Estat que denunciés als promotors d’aquesta barbaritat democràtica!! Què s’han pensat, deixar que hom s’expressi lliurement.
I aquesta anècdota i aquesta idea tant simple és, per a mi, la demostració del nivell de democràcia i de respecte per a la llibertat d’un estat. A Espanya no els agrada que la gent pensi diferent. Que hi hagi ciutadans que defensin conceptes sobre la vida, la mort, la llibertat, els drets, el feminisme, la idea de gènere, etc…, amb llibertat i amb respecte. És més, tenen pànic a la llibertat! La seva idea de llibertat és aquella que els atorga el “dret” a imposar les seves idees i perseguir la resta. Però això, amics i amigues, no és llibertat. Això és censura ideològica, adoctrinament i, sobretot, criminalització de la dissidència.
Potser, per tal de saber en quina mena d’estat vivim, caldrà demanar als partits polítics que de veritat defensin la democràcia, que proposin mocions a tots els ajuntaments del país, per crear, en un racó de la plaça de l’Ajuntament, un speakers’ corner, amb una petita tarima per parlar i un cartellet que simplement avisi que “només cal respectar als altres”. Potser la llibertat comença en aquest punt, en el “racó per parlar”!
