Un exercici d’empatia
Fem un pacte.
Tu m’expliques què et passa i jo resto en silenci una estona, sense tenir ànsia per posar paraules al teu dolor i les teves penes.
Mentre em parles, escolto el que dius i no estic pensant el que diré ni preparant una resposta per demostrar-te que jo també ho he passat malament, ja ho sabem, però ara et toca desfogar-te a tu. Quan em toqui a mi, voldria que també et posessis si vols a la meva pell.
T’escoltaré amb el tot cos. No solament amb les orelles. Et diré que si amb el cap i amb el gest, obriré les mans perquè sàpigues que jo també m’obro a les teves idees. M’aproparé a tu sense vulnerar el teu espai i et miraré als ulls per dir-te que m’importes.
Intentaré no jutjar-te ni condemnar les teves idees i pensaments, tampoc el que has fet ni el que penses fer. No et diré pas allò de que «jo al teu lloc, hauria fet una altra cosa» perquè no és cert, perquè jo al teu lloc seria tu i faria el mateix. Hauria tingut la teva infantesa i al meu cap hi hauria instal·lada la teva programació mental de creences i experiències, arrossegaria les teves ferides i cicatrius i em sentiria exactament com tu et sents ara. Portaria les teves sabates i la teva roba. Em ficaria al teu llit i esmorzaria el que tu esmorzes cada matí. Jo seria tu i ara estaria intentant compartir el que sento esperant que algú m’acompanyi.
Escoltaré, encara que no estigui d’acord et respectaré, perquè ara és el que més necessites. T’acompanyaré en silenci si no em demanes el parer i no minimitzaré el teu dolor ni la teva por. No et voldré donar lliços ni explicar-te contes zen on hi ha monjos que se’n surten fàcilment de situacions semblants tirant pedres al riu, ni tampoc t’explicaré tragèdies similars que pugui esperonar la teva angoixa.
No necessites paraules potser, necessites presència.
No buscaré receptes màgiques, ni solucions ràpides si no existeixen i sobretot si no me les demanes. No et demanaré que somriguis ara ni que siguis diferent a com ets. No et demanaré que et llevis i et pentinis si ara no tens forces. No esperaré res de tu en concret, ni et posaré expectatives. No insistiré en dir-te què has de fer ni sentir, ni et faré creure que no passa res. Quan et miri, no veuré el teu conflicte ni la teva circumstància, faré l’esforç de mirar més enllà i veure l’ésser humà que hi ha al darrera d’aquesta situació, capaç i mereixedor de sortir endavant i viure.
Només vull que sàpigues que sóc amb tu i que m’importes. Que no cal que superis avui el teu dolor, ni demà. No et posaré cap exigència. Només vull que tinguis clar que sóc aquí i que quan et decideixis a seguir fent el camí, tens la meva mà i la meva espatlla on recolzar-te. De vegades, per acompanyar no cal dir res, només ser-hi present. No cal buscar paraules que es quedin curtes ni inventar històries. Només estar i escoltar. Això és l’empatia. Esperar amb paciència i respectar el temps dels altres a superar les situacions. Restar en silenci i estar disposats a fer els gestos necessaris quan se’ns demanen.
Mercè Roura és coach de la Creu Groga.
