Els anys cinquanta (IV): els nostres carrers
Calella tenia, al començar la dècada dels 50, 7.642 habitants i en acabar, 7947, un augment petit en deu anys. Ara podem comentar com estava la ciutat, especialment els seus carrers.
Una prèvia seria que els petits difícilment anàvem mes enllà del col·legi dels escolapis. El barri de Pequin i els pequinaires ens feien basarda, quasi diria que por. Per això, d´aquesta zona en aquells temps poc o gens en recordo.
Els carrers estaven pavimentats, amb esquena d’ase i pendents per les aigües de pluja. Tenien clavegueram, obra feta als anys vint. Quedaven per acabar la part alta del carrer 31 de gener (Indústria) i el carrer Costa i Fornaguera a partir del carrer San Antoni. Els altres carrers de més amunt i cap el Rierany del Frares eren de terra. Aquest rierany era un senyor rierany. Massa sovint es desbordava omplint els carrers de fang i estava ple de canyes que fins i tot envaïen les graderies del camp de futbol. En aquests anys es va acabar d’obrir el carrer Balmes i es va treure un mur, restes d’una casa de pagès que hi havia al mig del carrer Església, just davant del que posteriorment va ser l’Hotel Altamar. Cal dir que per anar al futbol o seguir pel Camí del Mig, aquest mur escanyava el carrer.
Curiós el carrer Àngel Guimerà, que des de Clavé a Església hi havia mig carrer. L’altre mig era la sènia de “ Can Mias”, amb les seves feixes simètriques i ben traçades que culminaven amb la casa pairal i un safareig rectangular que servia per regar i per remullar les pilotes que xutaven massa altes els futbolistes. Aquí començava el Camí del Mig, molt usat per anar a Pineda i acabava el terme municipal de Calella. En la foto d’un partit de futbol dels anys del Calella a 3ª divisió es veu la casa al fons. Aquest carrer tenia, molt sovint, una invasió de totxanes, del forn del “grossos”, des de la confluència amb el carrer Sant Antoni i més amunt. Deixaven, tot just, lliure la petita porta d´entrada als vestuaris del futbol.
Es feia servir, encara el pas a nivell complert, entre els carrers Sant Joan i Sant Josep, que encara subsisteix com a pas de vianants. Al passeig hi havien unes lloses com les de les voreres perquè els carros que anaven a la platja a carregar sorra no fessin roderes.
Presidia l´Ajuntament fins el 1952 el Sr. Manuel Alabern, del ram de fabricants de gèneres de punt. Va ser alcalde des de 1943 i ja tenia moltes crítiques, especialment la d´haver construït la fàbrica de gel (al final del carrer Sant Joan) sense deixar l´espai enjardinat que tenen les cases del carrer del Caudillo (Parc). El va substituir, fins el 1956 el Sr. Estanislau Janer, persona afable i molt coneguda, home de mar i caçador, aimant del Passeig de Mar. Va dimitir per disconformitat amb la construcció dels habitatges de Sant Quirze, encara que es deia que va tenir molt a veure una portada del programa de Festa Major amb una bandera catalana. Va ser l´impulsor de l´Institut Laboral. El va substituir el Sr. Luís Frigola, del ram de la capseria, molt proper a la Parròquia i el Rector. Va durar poc, per intrigues d´aquells temps, va haver d’aguantar un delegat governatiu i, finalment, va tornar l´alcalde per excel·lència, el Sr. Manuel Alabern, que ho va ser fins 1966.
