Un any sense abraçades

• La visió calellenca d’un fet mundial

• La falta de turistes ha complicat l’economia

• Un any del virus que ha canviat la forma com ens relacionem, obligant-nos a mantenir distàncies. El virus que ha afectat especialment els més vulnerables i els nostres avis. Com ens ha canviat la vida.

A la retina tots hi tenim la imatge del president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, quan compareixia la tarda del 13 de març de l’any passat on declarava l’Estat d’Alarma. El Consell de Ministres el va aprovar el dia següent -de forma preceptiva- i no es va aplicar fins el 15. No se sabia ben bé què significava això. Durant aquell cap de setmana, tothom es va enganxar a la televisió per veure què s’anava explicant.

El dia anterior, el president de la Generalitat, Quim Torra, havia demanat el confinament domiciliari de Catalunya i havia decretat el tancament de totes les escoles catalanes durant 15 dies. Un dia abans es va confinar la Conca d’Òdena (Anoia). La paraula “confinament” ens ha anat acompanyant des de llavors, també s’hi va sumar la paraula “restriccions” i, més tard, “toc de queda”.

La carretera N-II va perdre el seu tradicional formigueig de cotxes

El contagi de la COVID-19, que en aquell moment es preveia preocupant amb 316 casos a Catalunya (4.209 casos arreu de l’Estat), va forçar a la Generalitat a tancar les escoles. Es va demanar als pares que no deixessin als nens amb els avis, un col·lectiu que ja se sabia vulnerable. Les classes es van convertir, lentament i amb una manca clara de recursos, en telemàtiques. Per finals de curs es van tornar a obrir els centres educatius, tot i que la gran majoria de famílies van optar per seguir amb l’ensenyament a distància. Les classes no s’han reprès amb una certa normalitat fins el setembre, amb el nou curs.

Alguns pares de les escoles concertades van decidir deixar de pagar la quota mensual, ja que les escoles estaven tancades. Les extraescolars van desaparèixer i els clubs de bàsquet, futbol, handbol i natació calellencs, així com la resta d’esports, van aturar totes les activitats.

Poques hores després començava un confinament domiciliari mai vist. Els carrers van perdre la vida. Calella, igual que tota Espanya, es convertia en una ciutat fantasma. Tot i així, la societat s’ho va prendre de forma positiva: el lema “tot anirà bé” es va estendre, representat per arcs de Sant Martí. La promesa de tornar a les tasques quotidianes a l’estiu van fer que els ciutadans es tanquessin a casa amb dubtes, però amb esperança. Autònoms i petits empresaris encara no sabien que s’acostava un precipici difícil de salvar. Molts treballadors van deixar enrere l’oficina per iniciar-se en el teletreball.

Ens vam confinar amb les neveres plenes sota l’ombra d’un possible desabastiment. El producte més buscat era, inexplicablement, el paper de vàter. Més endavant van començar a faltar farina -el fet d’estar tancats a casa va propiciar l’elaboració de pastissos- i productes de neteja. Botigues i supermercats on faltaven productes essencials en algunes prestatgeries. Molts internautes calellencs publicaven els seus plats culinaris.

Al principi de la pandèmia, van faltar productes als supermercats

Les botigues que estaven obertes eren les que venien productes essencials, bàsicament menjar i medicines. Les farmàcies van començar a vendre, ja entrada la pandèmia, les primeres mascaretes.

Durant el confinament municipal, la Policia Local multava als vianants que circulaven pel carrer sense motiu justificat. En els tres mesos que va durar la primera onada de la pandèmia van arribar a posar 911 multes.

La sensació de positivitat va anar minvant. Un estiu amb restriccions, amb una gran quantitat de casos diaris, va trencar la promesa instaurada sense paraules que confiava en què “el virus no sobrevivia amb la calor”. Perquè el virus va sobreviure. Però la societat cada vegada tenia més problemes.

Al Maresme s’atenen 1000 casos de depressió cada any. S’ha constatat al 2020, moment en el qual la pandèmia ha posat de relleu molts casos d’ansietat i altres problemes de salut mental. La COVID-19 i tot el que comporta ha suposat un trauma per una gran quantitat de gent. Les abraçades s’han substituït per videoconferències amb la família i els amics.

Seguint la crida de les xarxes socials, sortíem cada dia puntuals a les 20h a aplaudir la tasca dels sanitaris primer i de la resta de personal essencial després. Durant uns mesos, es van convertir en herois. Aquesta bombolla, però, es va anar desinflant. Certes actituds, com el fet de no complir les restriccions, demostraven cada vegada més el distanciament entre els professionals que es deixaven la pell als hospitals i alguns ciutadans. Les policies locals de l’Alt Maresme i els Mossos d’Esquadra van homenatjar els sanitaris a les portes de l’Hospital.

Precisament a l’Hospital de Calella hi faltava material sanitari. La primera onada es va caracteritzar per uns protocols sanitaris canviants i la manca de material. Els sanitaris van fer crides per buscar guants, bates i viseres i van ser persones voluntàries les que els hi van facilitar. El col·lectiu d’impressors 3D de Calella i els voltants van començar a fer productes pels professionals de l’Hospital.

Els impressors 3D van fabricar viseres pels sanitaris

S’ha anat aprenent del coronavirus a mesura que avançava la pandèmia. Inicialment es deia que era com una grip, ningú pronosticava com de complicat seria el que vindria al cap de poc temps.

Es van posar en marxa dos grups de voluntaris. Un, liderat per l’Ajuntament, l’altre, sorgit dels mateixos ciutadans, que va derivar en un grup de cosidores de mascaretes i que s’ha acabat convertint en una associació d’artesanes. Els voluntaris anaven a comprar menjar i medicines, especialment perquè la gent gran no sortís de casa seva.

El confinament domiciliari es va acabar, però en van arribar de nous: de cap de setmana, municipals, comarcals, autonòmics. Les restriccions sanitàries, en major o menor mesura, sempre han estat actives. El desànim s’ha apoderat d’una ciutadania desesperançada, d’una economia ofegada i d’uns sanitaris exhausts. Des del mes de març, l’atur ha anat pujant, imparable, fins al 18,39% del passat mes de febrer. Abans de començar la pandèmia, al febrer del 2020, era més dos punts percentuals més baix. 

A la nostra zona, turística, hi han faltat els turistes que no venien espantats per la por al contagi i per les restriccions de mobilitat. Molts dels treballadors dedicats al sector turístic, particularment els empleats fixes discontinus, van patir al no ser inclosos als ERTOS de les seves empreses, majoritàriament hotels. A nivell econòmic, les persones que treballen únicament la temporada d’estiu i les persones ja aturades abans de l’inici de la pandèmia han estat els més afectats.

Molts hotels van estar tancats durant la temporada d’estiu, un fet mai vist

Però sense saber com, tirem endavant. Estem al final de la tercera onada o a l’inici de la quarta, segons es miri. L’estiu torna a presentar-se com l’època del relaxament, però en aquest cas és per la promesa de la vacuna.