Ha nascut la LOMLOE (Ley Orgánica de Modificación de la Ley Orgánica de Educación)

Avui, dia 19 de novembre de 2020 ha “nascut” la vuitena llei d’educació de l’Estat espanyol des de la democràcia. Un fet penós, si tenim en compte que cada govern que puja al poder es dedica a canviar l’anterior llei. I així no hi ha mai cap consens en un tema tant important. Tot fa pensar que l’únic interès que tenen els polítics espanyols que governen per l’educació es fer-la cada vegada més una eina de lluita política, abans que una ordenació d’un dels aspectes que hauria de ser la joia de la corona de la democràcia: l’educació.

I el que ha passat avui, a més a més, ha demostrat que a determinats partits polítics l’educació dels infants, adolescents i joves els importa una merda (i perdoneu per la duresa de l’expressió, però és que no n’hi ha cap altre). M’explico: tot s’ha reduït a un estúpid estirabot entre els partits per si el castellà ha de ser la llengua vehicular o no del sistema educatiu. La veritat és que una vegada més hem assistit a una nova sessió de “Dios, la patria y el rey”, és a dir, abans la unitat d’Espanya que pensar en la importància que té una llei educativa per a milions de nens i nenes, de nois i noies. Com a docent, m’ha semblat una ofensa a tots els professors i professores que dia a dia, amb pocs recursos i amb uns sous de pena, malden per garantir la qualitat de l’ensenyament. Tant a les escoles públiques com a les privades concertades sobretot. Ha estat un menyspreu absolut a tots els esforços que diàriament fan els mestres per dignificar una de les tasques més nobles a nivell d’una societat. Els polítics espanyols, una vegada més, s’han comportat com uns impresentables que només pensen en imposar la llengua i la pàtria.

No surto de la meva sorpresa en observar la situació del Congrés que s’ha vist al final de la votació: uns aplaudint-se a sí mateixos, cofois d’haver-se carregat la llei Wert, i els altres picant de mans els escons i cridant “llibertat, llibertat”…, de forma embogida. Això és tot el què donen de sí aquests polítics? De veritat? Perquè, a més a més, de quina llibertat parlaven els de la dreta radical, supremacista i xenòfoba? De la d’imposar una llengua com a forma d’espanyolitat malentesa? Si era aquesta la llibertat que reclamaven, no la vull ni regalada!

En fi, tot plegat un esperpent.

En tot cas, la nova LOMLOE –o llei Celaà, per la ministra que l’ha promogut-, té algunes llums. Una d’elles és el final de les revàlides, veritable sedàs per fer fora del sistema educatiu a aquells nois i noies que tenen menys recursos i que no podran mai arribar a igualar als rics que poden tenir tot el que necessiten per tal que els seus fills arribin als nivells més alts de formació. I això, almenys, és una bona notícia. També s’ha tornat a simplificar la definició de les matèries, eliminant subgrups o subclassificacions que embolicaven la troca en relació a l’organització curricular. Alguna cosa bona té la nova llei.

Ara caldrà esperar a que publiquin la nova llei per poder-la llegir en calma i valorar de manera adequada si és millor que l’anterior –que d’entrada no serà gaire difícil d’aconseguir– i quines ombres comporta. Per exemple, amb la nova llei encara no s’ha aconseguit que l’escola pública sigui laica i eliminar la religió com a matèria curricular. Ah, i una bona notícia, torna la filosofia, com a matèria que ajuda als alumnes a introduir-los en el sentit crític del pensament i que els pot ajudar a ser –ara sí–, més lliures, tota vegada que qui pensa per sí mateix i sap analitzar la informació que rep, sempre tindrà més capacitat i coneixement per decidir el què és millor.

Doncs res, nova llei, més discussions que mai i una nova oportunitat perduda per prestigiar l’educació a l’Estat espanyol. I ja en van vuit…