La COVID i els valors

No, no és el títol d’un conte o d’una historieta…, és una reflexió a l’entorn del que he estat observant des del primer dia en què ens varen confinar, però sobretot, des del moment en què vàrem tornar a sortir al carrer i a fer vida “normal” (em nego a parlar de “nova normalitat”, una expressió buida de contingut i amb una falsa sensació de canvi inexistent).

En el moment en què el govern –sigui quin sigui en aquesta ocasió–, va establir mesures de control, de prevenció de la salut o per poder anar a treballar, a estudiar o gaudir d’estones de lleure, els ciutadans hem tingut, almenys, una actitud clara: primer sóc jo, després els altres.

Aquesta manera de comportar-se, individualista, s’ha vist reflectida en la no observació i seguiment de les normes establertes: anar sense mascareta, portar-la de qualsevol manera menys la que tocaria, no guardar distàncies físiques mínimes, fer reunions de persones que no pertanyen al grup familiar o habitual, fer festes multitudinàries sense cap protecció, defensors de teories conspiratòries, actituds negacionistes sobre l’epidèmia…, i un llarg etcètera d’incompliments i comportaments que han acabat per provocar una segona onada o rebrot que –tant de bo m’equivoqui–, pot arribar a tenir pitjors resultats que la primera. Ja ho veurem…

Però aquesta manera de fer, fonamentada en un individualisme egoista i irresponsable, troba el seu origen en uns valors que, en les últimes dècades, s’han anat imposant de manera sibil·lina però implacable: l’individualisme, el narcisisme, l’egoisme, la suficiència o el passotisme (entès com a no fer cas de les normes, sobretot si són imposades).

Aquests valors ens estan portant cap a una societat on cada vegada resulta més complicat trobar actituds més pròpies de les societats avançades: cooperació, solidaritat, amabilitat, humilitat o consciència social. El “jo, ara i aquí”, s’està imposant. El “jo” com a idea que som el centre del món. Que només sóc jo l’important i que primer haig de mirar pels meus interessos abans que qualsevol altra consideració. L’”ara” com a impuls i necessitat de tenir tot el que vull i desitjo de manera immediata, sense deixar passar el temps o esperar el moment idoni. És l’actitud que ens impulsa a gaudir del moment, sense importar el què diran, les normes o el que pugui pensar l’altre. I l’“aquí” com a  idea que qualsevol lloc en el que em trobo és el meu espai i, per tant, puc disposar d’ell com em plagui. L’individualisme com a forma d’estar al món, però també com a manera d’interpretar-lo. Tot gira al “meu” voltant, per tant, jo sóc el centre i la resta són complements, alguns o molts d’ells prescindibles i, òbviament, sense valor si no em comporten algun benefici. La cultura del subjecte com a nucli de la vida social, on la resta hi són en tant que em satisfan els meus desitjos i necessitats. El primer interès és la satisfacció del que a l’individu li fa falta.

Aquest model de comportament, basat en aquests valors, ha fet possible la segona onada epidèmica. Conductes inadequades i una falsa percepció de ser immunes perquè “no n’hi ha per tant”,  “això a mi no m’afecta”, “això del virus és un complot per dominar-nos” o “ ja em curaran els de l’hospital si l’agafo”…, entre d’altres, han comportat tornar a la casella de sortida.

Per superar una epidèmia es necessita una gran solidaritat col·lectiva a nivell de grup, de societat. Mentre aquesta no es doni, serà molt difícil poder guanyar la partida (si se’m permet el símil) al virus. Cal consciència de grup…, i ara per ara, aquesta no existeix. Segurament, haurem de tornar a viure situacions límit, on només les normes estrictes i imposades ens faran aturar els contagis i l’expansió vírica.

Però, altrament, aquesta epidèmia ens mostra –per aquells que ho vulguin observar–, el fracàs de la societat a nivell dels valors que la sustenten i l’enforteixen. L’individualisme fa a les societats febles i les deixa als peus dels líders populistes i que saben molt bé què i com poden dominar les masses. Qui sap si aquest virus ha obert una de les portes de l’infern social en forma de nous moviments totalitaris que acabaran per transformar d’una manera crítica les nostres societats.

Històricament, la manca de valors de grup o de comunitat ha comportat la destrucció de les societats que en altre temps foren capdavanteres i avançades (un exemple actual és el què està passant als EEUU, on el seu líder està destruint els valors que fonamentaven la democràcia més avançada del món i avui tocada de mort si aquest personatge continua ocupant el lloc preeminent de la seva política).

Acabo per desitjar que, davant de la greu situació en què estem immersos, siguem capaços de trobar els mecanismes i actituds de solidaritat i de prevenció que ens permetin sortir d’aquest moment. Moltes famílies ho agrairan.