Mandat de l’1 d’octubre de 2017…

Al llarg dels dies previs i posteriors al tercer aniversari del record de la celebració del referèndum lliure i democràtic del primer d’octubre, però sobretot al llarg del mateix dia, algunes veus amb influència política s’han preguntat –i alguna fins i tot ha arribat a afirmar–, que desprès de la celebració no quedava clar quin era el mandat de la consulta. I algú, fins i tot (no vull dir el nom per no donar-li més protagonisme, però està en l’òrbita neoconvergent) ha arribat a manifestar que no es va donar cap mandat…, doncs, “Manda carallo!” com diu un amic gallec…

A veure reina –i amics que van en la mateixa línia “argumentativa” –, el dia 1 d’octubre del 17 es preguntava si es volia que Catalunya fos un estat independent. I la resposta era un “sí”, un “no”, un “blanc” o es podia no votar res (deixo de banda i no comptabilitzo els vots de persones que van preferir deixar un missatge poca solta o alguna amenaça). Per tant, la pregunta era clara, diàfana i unívoca. I les respostes també ho eren. Ho van ser.

I resulta que va haver-hi 2.044.038 persones (n’hi va haver-hi més, però la policia s’emportà les urnes i no es van poder comptar) que van respondre que “sí”. Prop de 180.000 van dir que “no” i uns menys van votar en blanc.

I, és clar, amb una victòria tant contundent calia analitzar què volia dir el resultat.

Abans de dir-ho, però, contextualitzo el dia.

Des del moment en què es varen obrir els col·legis electorals, les policies nacionals espanyolistes es varen dedicar a repartir llenya, a base de cops de porra i de bales (prohibides) de goma. La violència va esclatar a molts punts de pobles i ciutats. Els policies, rabiosos com estaven, no argumentaven res de paraula, exercien la força i la violència per “capturar” les urnes. A banda, hi havia qui maldava per bloquejar els sistemes informàtics per tal d’impedir el recomptes de vots. I encara, més aviat polítics en aquest cas, llançant amenaces, prohibicions i enviant-nos avisos del que ens podia passar si no es parava immediatament el referèndum. El poble, però, va decidir lliurement que la festa que s’havia organitzat havia de continuar i acabar. Per això no es varen tancar els col·legis electorals. I els que ho van fer, va ser fruit de la ignominiosa brutalitat policial. Només la força va poder tancar locals i escoles. Però no la voluntat lliure dels ciutadans catalans. I aquí hi poso tant els que varen votar que “sí” com els que varen votar que “no”. La violència de les armes contra la voluntat lliure de les paperetes. Votar és un dret fonamental. La violència de les policies no és cap altra cosa que la derrota de la raó.

Tornant al fil del tema –i aclarit en quina situació es va portar a terme el referèndum–, parlar de mandat em resulta fàcil d’argumentar: la majoria de catalans van dir (mandat) als polítics que volien una Catalunya lliure, independent d’Espanya i amb un estat propi. Això no és  un mandat? I tant que ho és!! És un mandat clar, que no admet cap altra interpretació que no sigui la de “feu realitat la independència”.

I, per tant, davant d’això, com hi ha qui gosa dir que no hi havia cap mandat o que no quedava clar? Tant poca vergonya tenen alguns polítics de voler enganyar-nos fent-nos creure que no es va pronunciar la veu del poble en relació a la pregunta de si volíem que Catalunya esdevingués un estat independent? Hooomeeee…, que Déu nostre senyor els conservi la salut, perquè la vergonya l’han ben perduda…

No sóc capaç d’entendre com hi ha polítics que es pensen que pel fet de ser veus públiques i que tenen altaveus en els mitjans de comunicació, tenen el privilegi de dir el que els interessa i que el poble s’ho creurà. No, decididament no. Avui que vivim en uns societat on les comunicacions són més ràpides que les voluntats, que les xarxes socials ens comuniquen en viu i en directe, determinats missatges sonen ridículs…, per no dir que sonen a manipulacions dels fets.

Una altra cosa és que aquells que ens van prometre la llibertat, ara tinguin por i no s’atreveixin a continuar amb el que el poble els va demanar. Perquè la república està proclamada i suspesa…, i es pot tornar a activar en sessió plenària del Parlament legítim de Catalunya. Resulta tant fàcil que només cal ser valents i fer el pas. Però l’espanyolisme i la seva força repressora sembla que ha guanyat a les voluntats dels dirigents polítics. La por a la presó i a ser perseguits els ha fet recular en les seves decisions. I doncs, què es pensaven, que l’Estat espanyol –feixista com és–, els facilitaria la independència? Tots els que es dediquen a la història saben perfectament que no hi ha processos revolucionaris sense pagar un alt preu. I en el cas d’Espanya i Catalunya, la independència no s’assolirà sense pagar un alt preu. La resta són bones intencions…, i ja se sap que de bones intencions, els cementiris n’estan plens!

En fi, ha passat un nou primer d’octubre. A molts ens queda la recança de no haver pogut acabar el procés cap a la llibertat del nostre poble. Però també som molts els que tenim clar que la partida no s’ha acabat. Il·lusió i ganes de seguir treballant per la llibertat…, resten intactes.

El mandat, amigues i amics, va ser clar: proclameu la independència!!